ENTREVISTA AMB L'ÚLTIM PREMI SANT JORDI

Matar Franco i altres venjances

3
Es llegeix en minuts

Jo soc aquell que va matar Franco (Proa) és un conjunt de «venjances», això sí, «literàries», puntualitza Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963). La més evident la revela ja el títol de la novel·la, amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi. «Franco és l’arquetip del dictador. Va ser molt més cruel del que es diu, va seguir afusellant gent molt després del final de la guerra. Això era per venjança. A més, és el personatge que més negativament ha afectat al meu país, la meva cultura i la meva llengua, per això era ideal per venjar-me d’ell», explica l’autor català.

No buscava fer un assaig de política ficció ni d’història ficció. I, inspirat per dos versos de Pere Quart, que va llegir amb 16 anys al Canigó –«Malfia’t de la història/ Somnia-la i refés-la»–, va sorgir una ucronia, amb paral·lelismes amb l’actualitat catalana, que afirma que són coincidència i no són voluntaris. Jo soc aquell que va matar Franco s’imagina que el dictador es va unir a Hitler, va declarar la guerra als aliats i va bombardejar el camp francès d’Argelers, on juntament amb tants exiliats republicans malviu el protagonista i borni narrador, Agustí Vilamat. 

És «un personatge que viu lluny de la realitat, s’alimenta de les rondalles de Folch i Torres i Verdaguer, viu a l’interior d’un diccionari» de Pompeu Fabra, però «no es resigna a ser víctima». De nen va descobrir a la revista La mainada «el tresor de la llengua catalana», que el va portar a l’ofici de corrector. Sota les bombes «decideix canviar el seu destí i veu que la seva llibertat rau a matar franquistes». 

GREUGES 

Poc abans de l’1-O, amb la novel·la ja acabada, encara «no hi havia la percepció tan clara com ara que el franquisme no ha mort i que perviu, actua i es consolida amb força i arrogància». Bregat després de premis com el Crexells (El dia de l’ós), el Lletra d’Or (Les cròniques del déu coix) i dos de la Crítica Serra d’Or (Aiguafang i El navegant), va veure que si emprenia «la venjança de matar Franco», res li impedia seguir amb altres venjances. Un, amb el militar franquista Queipo de Llano, ferotge repressor i artífex de matances, «un malparit de categoria superior». Una altra fletxa la llança sobre els aliats, que lliga amb l’Europa actual. «Quan parlo que anglesos i americans deixen caure Catalunya i no compleixen les seves promeses és un cinisme que recorda l’actitud ara de la UE, d’indiferència displicent i arrogant amb Catalunya. En la guerra civil semblava que els aliats expulsarien Franco però no ho van fer al·ludint la lluita contra el comunisme».  

Amb el maltractament dels espanyols exiliats en camps com el d’Argelers, tampoc deixa Lluís gaire ben parada França, país del qual té la nacionalitat. «Puc parlar amb autoritat perquè sempre he viscut a prop de Perpinyà. França va ser aliat dels nazis i no obstant va aconseguir ser considerat un dels quatre grans aliats». La crítica s’estén a la llengua. «Històricament, els professors a França són els grans actors de la desaparició del català. A la Catalunya Nord, fins als 60 castigaven els nens que el parlaven», lamenta. 

Notícies relacionades

També passa comptes amb la República espanyola a l’exili, que en la novel·la es divorcia del també exiliat Govern de la Generalitat. «La República era molt anticatalana. Azaña va dir que l’únic consol que trobava en la victòria de Franco és que això significava que Catalunya no seria independent», assenyala. «A la novel·la, el destí de Catalunya es decideix en un despatx de Londres. Avui suposo que es decideix als del Govern espanyol, després de bones sobretaules amb jutges i la UE pagant el cafè». 

Per a l’autor, després de morir Franco, «el gran error d’Espanya va ser no fer una depuració judicial com va passar a l’Argentina, Alemanya o Sud-àfrica». «Aquí no s’ha fet res –considera–. Ni un sol botxí, militar, jutge o policia ha sigut jutjat pels seus crims. Es va passar a la democràcia sense renunciar al franquisme. L’integrisme de l’Espanya una y grande encara existeix i Espanya ho està pagant amb la corrupció endèmica. Els corruptes són els més patriotes i per tant són intocables. I mentrestant, Catalunya viu un estat d’excepció».