ENTREVISTA

Luis Pastor: "L'esquerra podria haver reivindicat el cantautor"

El trobador extremeny publica '¿Qué fue de los cantautores?', un llibre de memòries en vers

zentauroepp41640211 barcelona 16 01 2018   entrevista con luis pastor para comen180122184618

zentauroepp41640211 barcelona 16 01 2018 entrevista con luis pastor para comen180122184618 / CARLOS MONTANYES

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La veu de Luis Pastor (Berzocana, Càceres, 1952) es va obrir pas en els anys 70 projectant les seves vivències de barri i immigració cap a un espai de poesia i consciència crítica. El trobador evoca els seus orígens i planteja preguntes en un llibre tan personal com col·lectiu, ¿Qué fue de los cantautores? Memorias en verso (coedició de Capitán Swing i Nórdica Libros).

–El cantautor, ¿és una figura del passat? 

–Hi va haver un moviment que ja no es repetirà. Un fenomen viscut a través de la música, la paraula, la presa de consciència amb una transcendència política, les senyes d’identitat d’una terra… I ara hi ha cantautors que segueixen creant però des d’un plantejament més individual.

–Vostè va gravar el seu primer disc senzill, La huelga del ocio

–Totalment. Vallecas, on vivia, era part del jo, però en el camí de cada dia em trobava amb la barraca i la situació familiar i això et transmetia ràbia i ganes d’explicar-ho. 

–Amb el temps va trobar inspiració en Portugal i el món lusòfon. 

–Als nord-americans no els entenia i en el portuguès vaig notar una proximitat. Primer José Afonso, i després els brasilers, que em van ensenyar a cantar cap endins: Chico Buarque, i després, Djavan, Caetano Veloso, Milton Nascimento… 

–Entre les llengües que podia comprendre hi havia el català. 

–Als 17 anys em van portar al port de Barcelona, a una reunió clandestina, a mitjanit, i un capellà obrer em va regalar el primer single d’Ovidi Montllor. Quan als 20 anys vaig venir a gravar amb el segell Als Quatre Vents, m’impregnava cada dia de tres discos: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i José Afonso. 

–«Cataluña en esos tiempos/ era la meca de España,/ Barcelona era la caña/ y Madrid una provincia», diu en el llibre. 

–És que era la realitat. Comparada amb Madrid, Barcelona era enlluernadora. Aquí vaig bussejar i vaig conèixer Ramon Muntaner i molts músics. Encara que en els veterans de la Nova Cançó hi havia una pruïja de prejudici amb els que cantàvem en castellà. Certa elit d’aquella escena, fora de Catalunya es permetia cantar amb tu i dins gairebé mai ho feia. 

–El llibre s’acaba quan s’enfilen els anys 80. El desencant. 

–De sobte ens vam sentir buits: havia caigut la torre de les nostres veritats i els nostres dogmatismes. Va ser dur. Jo estava triomfant amb el meu tercer disc, però sentia que quan actuava la meva mirada no era la mateixa.

–Es va retirar. 

–El gener de 1979. Encara que em vaig dedicar a anar a classes de cant, i a treballar en obres de teatre infantils, a compondre sol i amb Luis Mendo… Més enllà del desencant polític, em feia una pregunta: «¿El meu triomf és per mi o per un context que ens ha consagrat els cantautors?». «¿Jo valc per a això?». Necessitava preparar-me, i vaig estudiar, i vaig llegir més. 

–¿Va sentir llavors que els partits s’havien oblidat dels cantautors? 

–Sí, el cantautor podria haver sigut reivindicat, dignificat, des de l’esquerra. Però això també ho van viure altres sense ser cantants. Gent vàlida, que no estava en això per una butaca, va ser apartada.

–Però la seva funció era ser crític amb tot, també amb els seus.

–Hi ha gent que es molesta perquè quant et poses a parlar amb ells és com posar-los un mirall al davant. Però no hem de donar la culpa a ningú. Som el que volem o podem ser. I, en part, Serrat té raó quan diu que el cantautor el que ha de fer és art i bones cançons.

Notícies relacionades

–Després d’haver trobat el seu jo artístic, ¿ha acabat recuperant aquell nosaltres inicial, però d’una altra manera? 

–I tant, des del jo. L’any passat vaig començar a fer unes xerrades gratuïtes en instituts de Vallecas: el 80%, fills d’immigrants. Vaig notar que s’hi enganxaven perquè els estaves explicant la història dels seus pares. Això no ha canviat. Els dones pistes: per on vas ser capaç d’escapar-te del teu destí, que era ser pobre, mà d’obra barata, un brut sense estudis que aniria al futbol i es casaria als 20 anys. Aquest era el destí de la meva generació, i el vam canviar. I explicar-los això és el favor que els faig a aquests xavals a les xerrades. 

Temes:

Llibres Música