Che Sudaka, una revolució interior

Van començar tocant al carrer, al Portal de l’Àngel i la plaça del tripi, «i als trens de rodalies de Renfe», i ara les seves gires fan la volta al món. «Sense deixar mai de picar pedra, encara que ara ens ocupem més de disfrutar que no pas de preocupar-nos. Si un s’oblida de disfrutar es pot desil·lusionar, i la gent que et ve a veure ha de rebre coses maques», reflexiona Kachafaz, un dels cantants de Che Sudaka, banda que avui celebra el seu 15è aniversari a Apolo, en sessió programada per Universo Caníbal.

Che Sudaka va sorgir el 2002 al voltant de Leo, el germà gran de Kachafaz (aquest nom artístic remet a l’històric ballarí de tango Cachafaz, «que tenia fama de fester i bromista»), i altres músics argentins establerts a Barcelona. Un parell d’anys després van entrar Sergio i Jota, la «meitat colombiana» del quartet actual. «Ens vam enamorar d’aquesta ciutat, en la qual aleshores es podia tocar al carrer i viure bé, i que ens va permetre evolucionar com a persones i com a grup», recorda Kachafaz. «I ser aquí era com viatjar a molts llocs alhora: era espectacular veure al mateix barri àrabs, japonesos, llatinoamericans…»

CÚMBIA I PUNK 

A la banda van confluir ressons rockers del nord i del sud amb ritmes tropicals, aquell ritme de cúmbia que van portar els integrants colombians i que, segons els ha dit Jota, a les seves mans «s’assembla més a un altre gènere, la raspa, que a la cúmbia tradicional». Les seves influències rockeres combinen en els Fabulosos Cadillacs, banda «de capçalera», així com a altres formacions argentines populars als anys 90, com Los Pericos i Todos Tus Muertos, amb el clàssic punk de The Clash i Ramones i l’ska a l’anglesa de The Specials.  I, per descomptat, Mano Negra, «una banda molt important per a la música llatinoamericana».

Precisament, Manu Chao juga un paper en la seva història. «Va ser clau perquè ens motivéssim», reflexiona Kachafaz. El van conèixer al cap de poc d’arribar. «I al segon dia ja estàvem jugant a futbol tots junts a la Ciutadella o la Barceloneta», recorda. Es van autoeditar el seu primer disc, amb l’ajuda del portal Radio Chango, però actualment, després d’haver passat per diverses discogràfiques, compten amb el seu segell, Cavernícola Records, i el seu estudi. «Tot això suposa més treball extramusical, però som feliços». Les seves gires els han portat per mig Europa, Japó, Austràlia, les Amèriques… i fins i tot les illes Reunió i Maurici, a l’Índic. «Hem tocat en 46 països», celebra Kachafaz.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Chao canta a La risa bonita, una de les peces d’Almas rebeldes, el seu nou disc, en què reconstrueixen material conegut del seu repertori i afegeixen tres títols d’estrena. Se senten més madurs i creuen que això no els porta a sonar més complexos sinó tot al contrari, a seguir un procés de destil·lació. «Ara la nostra música és més simple perquè sabem el que volem. En una altra època érem més un banc de proves», considera Kachafaz. Entre les altres veus que es deixen sentir en el disc, Amparo Sánchez, Yacine Belahcene i el mexicà Capricornio Man (El Gran Silencio), així com figures no vinculades a la música, com l’escriptor Gustavo Duch, que els transmet la idea que «l’ésser humà forma part de la naturalesa».

1.420 CONCERTS 

Si bé cançons com Mentira polítika transmeten missatges indignats, ara semblen situar-se més a prop d’una visió humanista serena, sense diatribes acusatòries i apuntant a la necessitat d’«una revolució que ha de començar a l’interior de les persones». És el significat que s’ha de donar a Plegaria, inspirada en l’acord de pau de Colòmbia. Una de les cançons que potser sonaran a Apolo, el concert, segons els seus càlculs, número 1.420 de la seva trajectòria, en què comptaran amb els membres de La Pegatina com a convidats.