GUARDÓ

Llucia Ramis guanya l'Anagrama català amb 'Les possessions'

La periodista i escriptora teixeix tres històries al voltant de la corrupció a molt diferents nivells

zentauroepp41609729 anagrama180115125508

zentauroepp41609729 anagrama180115125508

3
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

Serà inevitable que ‘Les possessions’ de la periodista i autora mallorquina instal·lada a Barcelona Llucia Ramis es llegeixi en clau autobiogràfica, perquè igual que en les seves anteriors novel·les tot està creat a partir de l'entramat format pel seu temps, les seves vivències i les seves geografies. Així que quan se li pregunta si en aquesta història de mallorquina desterrada a Barcelona hi ha claus secretes, ella recull el consell de Sergi Pàmies de deixar anar un rotund renec davant la mínima menció de la tan comentada autofic-

ció. Un renec molt gruixut. El seu ara editor, Jorge Herralde, li dona un cop de mà explicant que això, transformar la realitat en ficció, és el que sempre s’ha anomenat... literatura.

Ramis està exultant aquest Blue Monday (ja saben, el dia més trist de l’any), amb el somriure permanentment instal·lat, dents, dents, però en pla l’alegria em surt per les orelles. La seva novel·la ha guanyat el premi Llibres Anagrama de novel·la en català; en castellà apareixerà a Asteroide. I les dues versions seran al març a les llibreries. Pàmies, membre del jurat, explica que aquí l’autora, més ambiciosa que mai, ha utilitzat tots els instruments narratius que ha tingut al seu abast per parlar de la història d’una jove mallorquina que un dia decideix abandonar l’illa per fugir del complex conspiratiu en què s’ha instal·lat el seu pare, antic professor d’institut, convertit en una mena d’embogit Gran Lewoski. «Podríem dir que 

és un grans èxits de Llucia Ramis –explica Pàmies– perquè té tots els registres, el periodístic, el líric, l’humorístic que evolucionen i hi són presents de totes les maneres possibles».

Les possessions, com se sap, són els equivalents mallorquins de les finques. I hi ha, naturalment, finques a la novel·la, però el títol ambivalent li serveix a Ramis per parlar d’altres possessions, sempre frustrades. Hi ha la història del pare de la protagonista, ja s’ha dit, que ha perdut el cap per un assumpte d’especulació immobiliària a les seves terres. El fracàs d’un amic de l’avi que va matar la seva família i va acabar suïcidant-se l’any 93 quan es va destapar una martingala empresarial –«és curiós, perquè quan es va revelar aquell assumpte es va dir que aquell cas posava fi al pelotazo a Espanya i, la veritat és que allò no havia fet sinó començar».

  

Jorge Herralde i Llucia Ramis a l'Hotel Gallery. / ROBERT RAMOS

  La tercera història, la més pròxima a la periodista de la ficció és la relació sentimental amb un reporter que acaba sucumbint a un assumpte de corrupció periodística. «Sovint creiem que aquestes corrupcions que apareixen als diaris són coses que només tenen a veure amb els polítics quan en la realitat ens estan afectant a tots», valora.

Notícies relacionades

Hi ha una imatge particularment impactant al llibre i és a la qual s’enfronta la protagonista al tornar a Mallorca des de Barcelona i troba el seu pare, estrany total, descamisat, seguit per dos senegalesos amb una càmera que graven tot el que fa, com per exemple, conduir un descapotable. «Aquest home va per la vida com si fos un altre i això em permet parlar de la bogeria com una forma de possessió que transforma la gent en algú diferent».

Les possessions també fa referència a les coses que tenim i que anhelem, materials o sentimentals. «És un llibre crític amb la necessitat de voler sempre més i més diners, una cosa que a la llarga acaba destruint moltes famílies. Però també es refereix a les coses que no podem assumir, com determinats amors que ens plantegem com un intent de possessió, i a la possessió infernal de la malaltia mental». Ramis s’ha atrevit, ha trencat el tabú i ha escrit sobre la bogeria. Considera que s’ha d’escriure sense por i publicar amb molt temor. ¿Té por? El seu somriure s’instal·la encara més: «Bé, al capdavall, tot això només és ficció».