Anar al contingut

CRÒNICA

Carla Bruni, melodia de seducció

La cantautora va desplegar el seu encant personal al Palau en la presentació del seu disc de versions, 'French touch'

Jordi Bianciotto

jgarcia41577900 barcelona 12 01 2018 festival mil lenni concierto de carla180113134647

FERRAN SENDRA

Carla Bruni és una presència, un xiuxiueig, un xiulet juganer, un art de seducció, una aura que conquista els auditoris fins i tot abans de començar a entonar la primera estrofa. Aquesta exmodel i ex primera dama francesa es val d’un encant personal, situat per sobre de les prestacions vocals, i d’unes aptituds per crear boniques composicions ajustades a la tradició francòfona. I en els seus concerts, encara que no es registrin revelacions artístiques estridents, hi ha senyals de distinció i de cura a la idea de cançó, com vam poder comprovar de nou aquest divendres al Palau de la Música, dins del Festival del Mil·lenni.
    

Recital en què Bruni va demostrar haver guanyat en expressivitat escènica respecte al seu pas pels jardins de Pedralbes el 2014, al mateix temps que la seva música es va beneficiar d’un format instrumental més ric, amb quatre músics en lloc de dos, inclosa una bateria que va ajudar a subratllar perfils. La seva nova obra, French touch, va entregar adaptacions de cançons alienes a través d’estils i registres molt canviants, del perfum jazzy a la suau llatinitat, la qual cosa va donar dinamisme a la nit, sempre al voltant del fil conductor de la seva veu limitada encara que dotada de suggerents colors. S’ha de dir que la va gestionar amb algunes dificultats en les primeres cançons, Le chemin des rivières (una peça amb lletra seva i música de Julien Clerc que aquest va gravar en el seu penúltim disc) i Crazy, de Willie Nelson.

SEDUCCIÓ EMBOLCALLANT

Però en els seus concerts, Carla Bruni para amb delicadesa una xarxa amb la qual embolcalla el públic en un estat de serè embadaliment. Cares encantades davant les coquetes descripcions de cada cançó. «Aquesta es diu Perfect day, i jo no puc imaginar una nit més fantàstica que estant aquí amb vostès», va dir i va aconseguir gairebé que Lou Reed semblés cursi. Va presentar Moon river, de Henry Mancini, com «la cançó més meravellosa del món», i li va rendir honors amb bona cal·ligrafia. I a Dolce Francia va treure la italiana que porta dins, captivada, això sí, com diu la lletra, per Trenet i Ferrat, i joguinejant amb el títol al final: si l’altra nit a Madrid la cançó es va convertir en «Dolce Spagna», al Palau va evitar ficar-se en jardins i va tirar pel camí del mig cantant la Dolce Barcellona. Dona llatina però pragmàtica, Bruni no va elegir ni el francès ni l’italià per dirigir-se a l’audiència, sinó l’anglès.
    

Els covers la van portar des d’un sentit, tot i que una mica faltat de caràcter, The winner takes it all, d’Abba, fins al divertimento una mica esbojarrat de Highway to hell, d’AC/DC, a través d’una sinuosa i disfrutable Please don’t kiss me, evocant Rita Hayworth. I d’un Hallelujah, de Leonard Cohen, amb pocs relleus. La Bruni més genuïna va estar en les seves pròpies cançons, com Tout le monde, Quelq’un m’a dit (que va recuperar la seva imatge de cantautora amb la guitarra a la mà) o aquell altre fruit de la seva aliança amb Julien Clerc, Le garçon triste, una peça que tots dos van crear per a la quebequesa Isabelle Boulay i que va cantar reclinada sensualment a l’escenari.

DISTÀNCIA I RESPECTE

Encara que Bruni va buscar en nombroses ocasions la resposta del públic, passejant per la platea a Le plus beau du quartier i vestint Miss you, dels Rolling Stones, com una càlida «rumba flamenca», els espectadors van mantenir més aviat una relació de distant respecte. Com si haguessin anat al Palau de la Música només a contemplar-la i no per intentar prendre’s confiances amb ella, no fos cas que es trenqués l’encantament de les relacions secretes. 

0 Comentaris
cargando