IN MEMORIAM

Carles Santos, "¿I ara què?"

El Teatre Lliure acull un homenatge gens protocol·lari i amb aire festiu en record de l'enyorat compositor i pianista Carles Santos

jcarbo24824793 barcelona    2014 01 24   icult   carles santos al palau de 171204183839

jcarbo24824793 barcelona 2014 01 24 icult carles santos al palau de 171204183839

2
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

«I ara què?». Aquesta frase amb la qual l’atrevit compositor i pianista Carles Santos esperonava els seus col·legues és el lema d’un tribut a aquest genial creador, mort el 4 de desembre. Demà, més de 40 amics i col·laboradors de l’enyorat músic l’homenatjaran al Teatre Lliure a Un Santos (sense el Santos), peça que recordarà la genialitat de l’artista de Vinaròs a través de diversos fragments breus de les seves obres. 

    

«No hi haurà ni vestuari ni escenografia. Serà un espectacle amb música, moviment i paraula, però l’escenari estarà nu per mostrar un Santos en estat pur», assegura Montse Colomé, que el va acompanyar com a ballarina en les seves primeres creacions. Ella i Anna Llopart, que a partir del 2000 va treballar amb ell com a ajudant de direcció, han coordinat el muntatge, concebut com «una festa sorpresa», inspirada en part en una que se li va fer, també al Lliure, amb motiu del seu 70è aniversari. 

 

   

Actuaran en aquesta festa plena de referències a l’imaginari de Santos molts dels col·legues que van treballar amb ell. La seva fixació per les sabates i el seu peculiar humor hi estaran presents, igual que l’artista plàstic Frederic Amat i cantants com Begoña Alberdi, Claudia Schneider i Antoni Comas. També coreògrafs i ballarins com Cesc Gelabert, Avelina Argüelles, Àngels Margarit i Sol Picó. I el pianista Agustí Fernández, el Cor Lieder Càmera, la violinista Cati Reus i el Jordi Molina Sextet. Entre els actors, destaquen Pep Cortés, el primer amb el qual Santos va treballar en una creació pròpia, Francesc Orella, Mercè Recacha i Mònica López.

Fidels al seu esperit

L’homenatge repassarà l’evolució de l’artista. Recuperarà fragments d’espectacles com Té Xina la fina petxina Xina?El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora; Sis tenors i un senyor i Maquinofòbia pianolera, creació realitzada amb CaboSanRoque.    

    

Tant Colomer com Llopart han intentat ser fidels a l’esperit de Santos. «Tenia una visió diferent i sempre intentava anar una mica més enllà», recorden. El recurrent «i ara què?» amb què esperonava el seu equip era la mateixa pregunta que Joan Brossa li va fer a ell quan va acabar els estudis de música. I la va convertir en el seu lema, l’estímul per no conformar-se. 

    

«Tots els que fem teatre envejàvem la seva immensa llibertat a l’hora de dirigir, inventar i actuar», assenyala Lluís Pasqual, director del Lliure. Santos ha deixat una profunda empremta en tots aquells amb qui va treballar. I no només al Lliure, que primer va ajudar a imaginar amb Fabià Puigserver i amb el qual després va col·laborar en una vintena de propostes. La primera va ser com a director musical a Ascenció i caiguda de la ciutat de Mahagonny, de Brecht i Weill, la temporada inaugural del Lliure de 1976-1977. Després vindrien diversos concerts i Belmonte, impactant creació de Cesc Gelabert de finals dels 80 realitzada en col·laboració amb Frederic Amat.

Notícies relacionades

    

Al Lliure va estrenar algunes obres emblemàtiques com La pantera imperial, sobre Johann Sebastian Bach, i L’adéu de Lucrècia Borgia, que va inaugurar la seu del nou Lliure a l’antic Palau de l’Agricultura de Montjuïc, on va ser artista resident del 2005 al 2012. El TNC, on va estrenar òperes com Ricardo i Elena, va acollir les seves últimes creacions: Patetisme il.lustrat i el brossià Esquerdes parracs enderrocs.