alt-J: "Ens agrada que ens titllin de progressius"

La banda art-rock anglesa alt-J ha construït la seva carrera a base d’evitar obvietats. Es podrien haver dit Delta, simplement, però van preferir utilitzar com a nom la drecera de teclat d’Apple per inserir aquesta lletra grega. I a les seves cançons defensen els girs inesperats, gairebé constants, abans que les línies rectes, sense renegar de les bones tornades. Ja van per la seva tercera col·lecció, RELAXER, a la qual van precedir un debut multipremiat (An awesome wave) i una continuació (This is all yours) que els va portar a esgotar entrades al Madison Square Garden. Demà actuen al Sant Jordi Club. Parla el seu teclista vocalista, Gus Unger-Hamilton.

–¿Hi havia un pla a l’hora de preparar RELAXER

–No, no realment. No és un disc amb un concepte o una línia argumental. Jo el veig més com un videojoc: cada tall és un món molt diferent, però dibuixat amb precisió, on pots entrar i perdre’t.

–Quan un grup de rock afegeix capes de complexitat al seu so o juga amb les estructures compositives, com és el seu cas, de seguida apareix l’adjectiu progressiu. ¿Com es porten amb el terme? 

–¡A nosaltres ens agrada bastant, la veritat! Crec que ser progressiu és una cosa bona en música. Té a veure amb portar les coses endavant.

–Em sembla sentir una mica de Solid, el hit dels anys anys 80 d’Ashford & Simpson, en el seu single Solid, hit 3WW 

–No conec aquesta cançó… ¡És possible! L’hauré d’escoltar.

–Vostès, és evident, no tenen problemes per absorbir tota classe de gèneres. En aquesta ocasió, ¿hi havia intenció d’incorporar algun estil en particular? Encara que potser acabés sonant com una altra cosa. 

–Si hi havia una cosa que buscàvem era donar al disc un estil grandiós, cinematogràfic, és per això que vam fer servir una orquestra de corda en sis cançons. A la resta no hi havia cap pla.

–¿Quin acostuma a ser el punt de partida per a les cançons? 

–En general comencem per la melodia, més que pel ritme. Sempre és diferent, tot i que normalment és Joe [Newman; guitarra i veu principal] qui porta una idea o una part de cançó que ha compost amb l’acústica. Després treballem en això com un grup.

–Hi ha infinites versions de The house of the rising sun, 

–Volíem intentar fer una versió d’una cançó folk que fos àmpliament coneguda; nosaltres ens veiem com un grup una mica folky. I tot i que s’ha gravat moltes vegades, feia temps que no en sortia cap, que nosaltres sapiguem; semblava un bon moment per fer un reboot.

–Les seves cançons acostumen a incloure referències literàries, algunes [hi ha una nova composició titulada In cold blood, A sang freda, 

–Hi ha una referència al llibre de Laurie Lee As I walked out one midsummer morning a 3WW; el «xaval capritxós» en els versos inicials que canto jo. Més enllà d’això, deixarem que la gent localitzi les referències per ella mateixa…

–¿Quin és l’últim llibre que ha llegit i adorat [i per què]? 

–Acabo de llegir El libro de la oscuridad, volumen 1, de Philip Pullman, una preqüela de la trilogia La materia oscura, que em va encantar quan era adolescent. Pullman és capaç de crear mons fascinants a través de l’escriptura, poblats de personatges a qui és fàcil estimar i també grans dolents. Els seus llibres són tant per a nens com per a adults. Els vaig llegir de petit i els llegeixo ara. Amb ells mai m’he sentit com un gran llegint llibres de nens, ni em sentia com un nen llegint llibres de grans.

–¿Estan treballat ja en el disc número quatre? 

–No seriosament, no. Però treballem en noves idees sempre, i les guardem ben guardades.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

–¿I ens pot dir què podem esperar del directe d’aquest dilluns a la ciutat de Barcelona? Si no m’equivoco, és el seu primer concert propi a la ciutat. 

–De fet, és el primer concert propi que oferirem a Espanya. ¡Ens en morim de ganes! Sempre que hi hem tocat ens ha sorprès la calidesa dels fans. Serà divertit, d’això no en tinc cap dubte.