El retorn de Pedro Mairal

La uruguaya (Asteroide) de Pedro Mairal és la novel·la perfecta per recomanar i regalar a un ampli ventall de lectors. Com diria aquell vell anunci argentí –de fet, Mairal ho és–, les indicacions serien: per als que voregen els 40 anys, per als que s’avorreixen sobiranament en família, per als que estimen els seus fills però..., per als que pensen que una francesilla transformarà la seva vida, per als que s’enganyen a si mateixos, per als que enganyen els altres, per als que es creuen més llestos que ningú, per a aquells a qui els agrada el futbol, per als que s’adonen que són uns estúpids…

La uruguaya explica això. Com Lucas Pereyra, un fosc escriptor porteny en plena crisi conjugal, decideix passar un dia a Montevideo des de Buenos Aires per fer un il·legal canvi de moneda que li sigui més propici en aquell temps que va portar tants argentins a fer transaccions al país veí. Però també i, sobretot, per passar un dia amb Magalí Guerra, la uruguaiana del títol, la seva potencial amant. De les expectatives que l’home es fa al que troba en la realitat va una novel·la que ha sigut un èxit absolut a l’Argentina, ha culminat cinc edicions a Espanya, on ha aconseguit el premi Tigre Juan, i de la qual ja es prepara una pel·lícula.

Sabrina Love 

Mairal, que ha visitat Espanya recentment, va guanyar als 27 anys el prestigiós premi Clarín gràcies a un jurat on hi havia Adolfo Bioy Casares, Augusto Roa Bastos i Guillermo Cabrera Infante, quasi res. Una noche con Sabrina Love, aquella novel·la, també va ser pel·lícula i va tenir Cecilia Roth com a protagonista. Han passat 20 anys i encara que l’escriptor, Mairal, ha seguit publicant, és La uruguaya la que el torna a posar en òrbita.

Entre aquelles dues novel·les també es va guanyar el favor del públic durant una dècada amb una sèrie d’articles periodístics en els quals explicava la seva vida íntima. Per això La uruguaya ha sigut rebuda a Buenos Aires com una confessió encoberta. La pregunta és òbvia: ¿com va el seu matrimoni? «Doncs perfectament bé –respon Mairal somrient–; molts amics i fins i tot gent de la meva família en tenien dubtes. Així que els vam convocar a tots a un asado per demostrar que estàvem junts». La novel·la, que juga amb molts aspectes del mateix Mairal, funciona, segons la seva opinió, com un exorcisme. «És evident que no soc jo, però té moltes coses meves i se m’ha penjat com una autobiografia», explica.

Les columnes esmentades en tenen la culpa (Leila Guerriero les ha recollit en un volum titulat Maniobras de evasión). No només pel material biogràfic, sinó també perquè li han permès un estil molt directe i col·loquial, desposseït d’una solemnitat més literària.

Entre el desig i la realitat 

Després hi ha el seu protagonista: un tipus egoista i mesquí però, en fons, algú que es fa estimar. «Crec que mostrar les seves debilitats d’una manera tan patent és una forma de provocar l’empatia. Li és pròpia la debilitat del desig, de la distància que hi ha entre el desig i la realitat i que fa que la novel·la sigui mig paròdica».

¿I com porta Mairal el fet de considerar Lucas Pereyra un estúpid i dotar-lo de tantes similituds amb ell mateix? «Doncs em vaig adonar que si feia un personatge mig semblant a mi havia d’anar a fons. Mostrar tot el que és molest, no em podia quedar a mig camí i convertir-lo en un tipus digne. Crec que aquesta novel·la parla de coses de les quals no fa de bon parlar, com els diners, la infidelitat, la por a la paternitat. Volia que no hi hagués filtres».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

També s’hauria d’explicar aquí què suposa per a un argentí un petit país com l’Uruguai. Encara que des d’Espanya no es facin gaires distincions entre els uns i els altres, els argentins i els uruguaians són molt diferents. O així ho asseguren ells. «Per a l’imaginari porteny, anar a Montevideo suposa visitar un univers alternatiu, i més en el moment en què governava José Mujica. Allà tots han de ser bons, s’hi va de vacances i es pot abaixar la guàrdia. Però, és clar, aquesta idea xoca amb la realitat perquè les coses no són ni blanques ni negres».

La pel·lícula

e moment, Mairal i el seu bon amic Hernán Casciari –que té una menció a la novel·la– preparen el guió de la pel·lícula. «Ens està portant bastanta feina perquè les accions del protagonista són fàcils de mostrar però el seu pensament, aquella llarga confessió o intent de confessió a la seva dona, que és el que dona pes al text, és més difícil de traslladar. Sense això, senzillament, seria la història d’un sonat que vol fer el salt a la seva dona». I això, evidentment, és el que no és.