'Muchos hijos, un mono y un castillo': els somnis bojos de Julita

Julita Salmerón sempre havia volgut tenir molts fills. També un mico. I un castell. Els seus desitjos es van complir. Julita és avui una senyora de 82 anys, una mare fora de sèrie, un remolí de vitalitat, tendresa i humor. Fa 15 anys, un dels seus sis fills, l’actor Gustavo Salmerón (Mensaka, Asfalto) va agafar una càmera i va començar a gravar la seva peculiar família. El resultat es va estrenar divendres passat a les sales cinematogràfiques: Muchos hijos, un mono y un castillo, una pel·lícula amb ànima que emociona i fa riure. I el més important, que no s’oblida. Una mena de El desencanto (Jaime Chávarri, 1976). Un documental familiar que, alhora, és la història d’Espanya, des de la segona República fins a l’actual crisi econòmica. Una comèdia descerebrada i lluminosa que encomana alegria de viure. Un descobriment.

«Més que una pel·lícula basada en fets reals, és una pel·lícula realitzada amb fets reals», afirma Salmerón (Madrid, 1970), que amb aquesta cinta debuta en la direcció de llargmetratges. Des que va començar a embastar la idea, tenia clar que el personatge central no seria el seu pare, enginyer industrial. Tampoc els seus germans. Ho seria la seva mare, la gran Julita, la dona a qui l’esmorzar li sembla el moment més feliç del dia, l’exmestra d’un jardí d’infància que confessa que mai va fer un petó als seus fills perquè no li sortia, la nena de la guerra que mai va tirar res a les escombraries, la persona més optimista del món. «Li posava la càmera al davant i feia el que jo com a actor sempre he volgut fer. Admiro la seva naturalitat i la seva veritat. Ella és políticament incorrecta i això és sempre bo per a la comèdia», afegeix el cineasta, que ha passejat el documental, entre aplaudiments, pels festivals de Toronto, Karlovy Vary, Sant Sebastià i Londres.

Herència milionària

Amb el fil conductor dels ossos d’una familiar perduts per la casa, Muchos hijos, un mono y un castillo posa les càmeres a casa dels Salmerón, una família de classe mitjana que gràcies a una herència va passar amb perxa a la classe alta. Quan era jove, Julita anava amb la seva família a veure castells. Sempre va somiar tenir-ne un. Quan una herència els va convertir en rics, se’n va comprar un a la província de Barcelona. El conte de fades es va ensorrar amb la crisi econòmica després que la família invertís en la construcció. Ho van perdre tot. I, és clar, el castell també. Però el somriure de Julita es va mantenir inesborrable. I la seva fina ironia. I les seves ganes de tirar endavant. «La meva mare és la punta de l’iceberg de les mares espanyoles, una gran representant d’una generació molt valuosa que va viure una guerra», explica Salmerón.

Especialment fa partir de riure el moment en què Julita –que ara és «mig atea»– confessa davant la càmera que en el seu moment va ser falangista. El fill no hi dona crèdit i li pregunta moltes coses. Les seves respostes són surrealistes i, al mateix temps, encertades. «Pot ser que la meva mare estigués en el bàndol dels vencedors de la guerra, però va patir l’educació franquista i li van inculcar amb embut la religió. Són una generació que no ha sabut solucionar alguns temes, però nosaltres tampoc», reconeix l’actor i director.

Llesques de pa i xoriço fregit

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

També provoca rialles sentir Julita parlar del seu mico, l’excèntrica mascota que sempre havia somiat tenir. Es va divertir amb ell i el va estimar com un fill. La família es va desfer de l’exòtic animal quan es va tornar agressiu. També es van haver de desfer del seu fastuós castell, però per altres motius: els deutes milionaris que va comportar la crisi econòmica. Ni fent el trist inventari d’objectes casolans (alguns de molt valuosos, i altres, revistes del cor de la dècada dels 70 o vestits de nines antigues) Julita no cau en la depressió. No. La tristesa no és per a ella. Ella l’única cosa que demana és que, sisplau, quan es mori algú s’atreveixi a punxar-la amb una agulla. «Així comprovareu que estic morta de veritat, perquè si no, quina angoixa», comenta davant les càmeres com si res. Les penes amb pa fan de més bon passar. Per això, davant l’adversitat, Julita prepara uns gegants entrepans amb llesques de pa i xoriço fregit.

Conscient que Muchos hijos, un mono y un castillo s’estrena amb una de les pel·lícules més esperades (i possiblement més taquilleres) de l’any, Salmerón no té cap altre remei que riure’s de l’univers Star wars. «Jo també tinc una espasa Jedi», explica mentre mostra una forquilla extensible, l’instrument amb el qual la seva mare acaricia el seu pare cada nit per comprovar que el cap de família continua viu, una de les moltes excentricitats d’una dona caòtica igual que casa seva, on guarda –en algun armari– les cendres dels seus progenitors i les vèrtebres de la seva àvia.