Anar al contingut

GRAN AUTOR ROMANÈS

Mircea Cartarescu: "Ningú s'ha atrevit a escriure aquest llibre. Ni tan sols jo"

L'autor romanès, ferm candidat al Nobel, publica 'Solenoide', saludada com una obra mestra

Elena Hevia

zentauroepp41276371 cartarescu171212162951

Carlos Valbuena Junquera

Davant Solenoide (Periscopi / Impedimenta), l’última novel·la de l’escriptor romanès Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956), només hi ha admiració sense límits per un autor que concep la literatura com la il·luminació del jo profund. Impulsada per una estranya i fascinant maquinària textual, el llibre –que algun crític ha comparat amb la pel·lícula Interestelar per com fa servir el temps i per la seva ambició–, segueix la vida miserable d’un escriptor fracassat que malviu com a professor d’institut. És a dir, el tipus de destí que podria haver patit l’avui respectat Cartarescu. Atents a aquest home, perquè qualsevol any d’aquests, si és que existeix la justícia, li donaran el Nobel

–Es podria dir que aquesta novel·la puzle és un punt d’arribada de les seves obsessions: els personatges extravagants, les arquitectures al·lucinades, els somnis, les teories matemàtiques… ¿Va voler fer una obra total? 
–Quan vaig escriure Cegador, la meva anterior novel·la, que en realitat és una trilogia, els periodistes em preguntaven si hi havia vida després d’allò. I la meva resposta és aquesta novel·la que molt poca gent s’esperava, perquè jo ja tinc una edat i donava la sensació que m’havia buidat en ella. 

–¿Es pot llegir com la reescriptura del diari de Franz Kafka?
–Realment el que escriu el protagonista, que no té nom, pot ser llegit com un diari però també com una novel·la fantàstica. És un text que intenta abastar les diferents personalitats del meu heroi i, d’alguna manera, el llibre que cap escriptor no s’ha atrevit a escriure. Ni tan sols jo. 

–Aquesta és bona… però l’ ha escrit vostè. 
–Sí, d’una forma paradoxal sí, però  només ho he aconseguit quan he entès com de miserable és ser escriptor. Perquè la meva novel·la és també un pamflet contra la literatura. 

–El seu personatge diu que no vol escriure per plaer ni per divertir a ningú, sinó per comprendre’s. ¿Aquesta és la idea? 
–Això és. Eliminar de la figura de l’escriptor tot el que té de fals, de córrer rere els premis i la glòria. 

–¿I potser el seu heroi és un transsumpte de Mircea Cartarescu? 
–Diguem que és un bessó millorat, molt més devot del seu art del que jo podré ser mai. 

–¿Seria capaç de demanar al seu millor amic que cremés el seu treball? 
–És clar que no. No podria. Però tant Virgili com Kafka ho van fer i per això els tinc una enorme admiració. 

–Hi ha una frase en el diari de Kafka de la qual s’ha parlat molt. El dia que Alemanya va declarar la guerra a Rússia va escriure: «A la tarda vaig anar a nedar». Vostè no és tan despectiu amb la realitat. Encara que no ho sembli, Solenoide podria ser també una novel·la política. 
–Bé, Kafka va ser un profeta polític encara que no participés en la política d’una manera directa. Tot i això, les seves obres pressenten millor que ningú el genocidi jueu i els horrors del segle XX. Així que no has d’estar implicat en política per ser un escriptor polític. 

–¿I en quina mesura Solenoide hi participa? 
–És el meu primer llibre que té una dimensió ètica explícita. Tracta d’un món on existeix el mal i on els homes se senten sense cap mena de poder sotmesos al patiment. És un text humanista en què existeix una esperança per al futur, fins i tot en les condicions fosques en què vivim. 

–Imagino que somia molt. 
–Des dels 17 anys anoto tots els meus somnis. Bé, els que aconsegueixo recordar al matí. D’aquests en vaig seleccionar uns 50 per utilitzar-los a Solenoide i els vaig afegir una interpretació. Molts dels meus contes neixen d’aquí i he arribat fins i tot a somiar versos. 

–En els somnis, els llocs, els espais tenen una característica especial. I aquesta arquitectura fantasiosa estil M. C. Escher o Giovanni Battista Piranesi té un pes important en la història. 
–A Solenoide, he intentat construir una ciutat on m’agradi viure. I m’he adonat que el meu cor se sent a gust en una ciutat en ruïnes. La ruïna és una metàfora de totes les coses d’aquest món, del fet que les persones desapareguin i res no sigui per sempre. 

–¿De debò, de debò, se sent a gust en una ciutat en ruïnes? 
–Fa tres anys, una revista belga va preguntar a molts escriptors com s’imaginaven el paradís. I vaig respondre imaginant un planeta amb innombrables ciutats desertes. On només existien nens que no feien res més que explorar els diferents llocs. Crec que això forma part d’un vell record de quan vivia en un edifici amb 30 famílies i jo era l’únic nen d’aquella comunitat. Podia entrar en qualsevol casa i era rebut amb els braços oberts. 

–A la novel·la, les pistes que dona sobre la infància del protagonista –és a dir, la seva– no són gaire felices. 
–Vaig viure una infància extremadament traumàtica, perquè la dècada dels anys 50 a Bucarest va ser molt trista. Tot era desagradable i dolorós. Les vacunes, les temibles injeccions, els dentistes que operaven sense anestèsia. Era terrorífic. I a tot això s’hi ha d’afegir una dictadura ferotge. La pobresa era extrema. Jo vivia amb els meus pares en una habitació minúscula com la cel·la d’una presó, allà dormíem i cuinàvem. Però al capdavall jo era un nen i simplement disfrutava de l’edat que tenia. 

–Una de les coses més inquietants de la novel·la és la recurrència a les peces dentals, a les pells mortes, als òrgans interns del cos, a la seva corrupció. 
–Sí, s’ha parlat de suprarealisme anatòmic. Presto molta atenció als detalls expressius i el cos és el que millor expressa, perquè a través d’ell sentim les sensacions i el patiment. Si no hagués sigut escriptor, hauria sigut biòleg o entomòleg. He escrit molt sobre insectes i aranyes. A Solenoide m’he centrat en els paràsits que són els organismes més inquietants.

–De fet, el seu heroi arriba a convertir-se en un àcar. Això és kafkià. 
–El meu àlter ego es veu reduït a la mida d’un paràsit per un altre personatge que és una espècie de déu dels àcars. I amb això he construït un mite crístic perquè l’escriptor és enviat a aquell món per salvar-lo. 

–La casa on viu el seu protagonista és, de fet, un laberint. ¿És aquesta l’estructura de la novel·la? 
–Més aviat és com un cos humà amb molts òrgans diferents que funcionen al mateix temps, encara que semblin independents. Per exemple, hi ha la història de la família de George Boole, el creador de la lògica matemàtica. Una de les seves filles es va casar amb Charles Howard Hinton, autor de ciència-ficció interessat per la quarta dimensió. Una altra, l’escriptora Ethel Lilian Boole, es va casar amb Wilfrid Voynich, que va donar nom al Manuscrit Voynich, un llibre estranyíssim escrit en un alfabet desconegut cap al segle XV. 

–¿Com recomanaria aquesta novel·la al lector? 
–Potser no li diria que comencés per Solenoide, però si ho fa, en sortirà guanyant. Perquè és un llibre que es llegeix de manera força fàcil encara que la seva composició sigui complexa. Pot ser llegit senzillament com una novel·la de formació. Però, és clar, m’agradaria que el lector arribés a totes les seves cotes, a les parts filosòfiques i metafísiques. 

Temes: Rumania Llibres

0 Comentaris
cargando