EL LLIBRE DE LA SETMANA

'República luminosa', d'Andrés Barba: el riu que tot ho enfosqueix

'Republica luminosa', d'Andrés Barbarba, guanyadora del premi Herralde, és una novel·la desoladora

ealos27882708 el escritor andrs barba

ealos27882708 el escritor andrs barba / Joan Puig

2
Es llegeix en minuts
Domingo Ródenas de Moya

La infància pot ser el símbol d’allò que sembla pertànyer a la nostra esfera més íntima i de sobte es revela com a pertorbadorament aliè i amenaçant. El cine ha impugnat el lloc comú de la innocència infantil establint un altre tòpic, el del nen malvat, i la literatura ha explorat el brot de la maldat en l’edat immadura en novel·les com El senyor de les mosques (1954), de William Golding. Aquesta República luminosa amb què Andrés Barba (Madrid, 1975) va guanyar l’últim premi Anagrama no sorgeix de cap d’aquests precedents (encara que tots dos subjauen en la història que explica), sinó d’una relectura dels relats de clarobscur de Joseph Conrad i d’un esfereïdor documental polonès, Los niños de Leningrasky (2007), sobre una comunitat de nens d’entre 9 i 13 anys que sobreviuen, abandonats a la seva sort, a l’estació ferroviària de Leningraski a Moscou.

Notícies relacionades

Barba imagina una ciutat tropical llatinoamericana, San Cristóbal, a la qual un bon dia arriba una caterva de nens captaires i violents que parlen una llengua incomprensible i envaeixen els carrers, distingint-se dels petits captaires indígenes, els ñeê, la brutícia i pobresa dels quals estava assumida pels sancristobalians. Un bon dia, aquests infants rebels es conjuren per assaltar el supermercat Dakota com una horda de salvatges i deixen rere seu una descomunal destrossa i dos morts a ganivetades, com registren les càmeres del local. Després s’esfumen i cap esforç per trobar-los dona resultat. O no durant algun temps, però això ho descobrirà el lector. Aquests greus disturbis són recordats 20 anys després pel narrador, responsable llavors del Departament d’Afers Socials i, per tant, també de la persecució dels nens criminals. El seu relat està trufat de la documentació que va generar el cas, des dels articles de premsa fins al diari de Teresa Otaño, una nena que no va pertànyer a aquella host però que s’hi va sentir connectada d’alguna manera. El narrador també es val del testimoni d’un dels nens salvatges, Jerónimo Valdés, l’únic supervivent del grup i del qual va acabar sent tutor legal, si bé la contribució de Jerónimo a l’aclariment del misteri és insignificant i el misteri es manté irresolt.

La sublevació infantil que inventa Barba i la comunitat primitiva en què semblen organitzar-se els xavals tenen una òbvia significació al·legòrica que va més enllà de negar que la infància és l’edat de la puresa virginal i que compromet la nostra capacitat per a la indiferència davant la desigual distribució de la riquesa en la nostra societat. En aquest sentit, el riu Eré que presideix San Cristóbal, amb la seva densa aigua fangosa, adquireix també el valor d’una metàfora, com demostra el desenllaç. En el temps, que és també un riu tèrbol, tot és arrossegat, l’amor i la culpa, com li passa al narrador i com passa en la memòria de San Cristóbal amb els 32 nens morts (ho anticipa la primera frase de la novel·la). Barba ha escrit una novel·la desoladora sobre l’obscura esperança col·lectiva, que és la suma de les desesperances que teixeixen amb les seves deixadeses, culpes i deslleialtats cada un dels éssers humans.

'República luminosa'

Andrés Barba 
Anagrama
192 pàgines
16,90 euros