POESIA

Traduir el misteri d'Emily Dickinson

Marcel Riera publica la primera antologia àmplia de l'obra de la poeta nord-americana i Ana Mañeru i María-Milagros Rivera una reinterpretació en clau de víctima de l'incest

zentauroepp35685778 emily171128163226

zentauroepp35685778 emily171128163226 / JOHAN VOETS

3
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Coordinador d'Opinió y Participació

Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Les traduccions al català havien picotejat l’obra poètica d’Emily Dickinson, en antologies o en les breus seleccions d’Agustí Bartra (29 en total) i Marià Manent (54). Però per primera vegada un poeta, Marcel Riera, s’ha encarat, si no a l’obra completa de l’enigmàtica escriptora d’Amherst (1830-1886), els seus 1.789 poemes, sí a la traducció de 218 d’ells al català en edició bilingüe, a Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits (Proa). Per Riera, és una experiència «extraordinària, commovedora, transcendent i estremidora, adonar-te del que diu i com ho diu».

    

Adonar-se, només fins a cert punt, del «producte de la sublimació estètica d’una angoixa existencial». Però Dickinson atrau encara que només s’arribi a intuir què succeïa al seu interior. I, en el seu cas, dir interior no és un lloc comú: va passar bona part de la seva vida reclosa a la casa familiar, sotmesa però rebel al mateix temps a les convencions puritanes de Nova Anglaterra, escrivint en papers que cosia en forma de quaderns que no van ser trobats a l’escriptori de casa seva fins després de la seva mort.

    

On tota una escola de crítica feminista ha vist en el vincle amb la seva amiga íntima i després cunyada Susan, destinatària de gran part dels seus poemes, una inequívoca relació homosexual, consumada físicament o no i que explicaria gran part de la poètica i la vida de Dickinson, Riera opta per una interpretació més lligada al seu asfixiant entorn familiar «sigui per motius de salut, d’imperatiu moral o d’hàbits socials».

    

La poesia de Dickinson, de sintaxi peculiar, plena d’incisos entre guions, amb referents foscos, no és fàcil de traduir. Abans que per la textualitat, Riera ha intentat reproduir la «vibració» que fa inconfusible l’obra d’una poeta que Harold Bloom va situar un esglaó per sota de William Shakespeare, i intentar posar-se «en la pell de la seva angoixa, la seva sensibilitat, el seu món».

    

El món al·legòric de Dickinson (la naturalesa, les flors, la religió, l’obsessió per la mort) i sobretot els poemes de temàtica amorosa dirigits a Susan semblen interpretables en clau mística amb certa dificultat («Tan bé que puc viure sense tu/ i t’estimo. Llavors, Quant és això?/ Tant com Jesús?/ Demostra’m que Ell/ va estimar els Homes/ com jo t’estimo a tu»). Riera, no obstant, creu que no «hi ha un fil que permeti sostenir» la temàtica lèsbica de la seva poesia. «Crec que ni se li devia acudir, em sembla més aviat asexual», sosté.

El conte no explicat 

Molt diferent és el punt de vista d’Ana Mañeru Méndez i de la catedràtica d’Història de la UB María-Milagros Rivera Garretas, autores d’una traducció al castellà de l’obra completa de Dickinson publicada el 2016. Rivera ha publicat també una biografia i totes dues acaben d’editar, a Sabina Editorial, Ese Día Sobrecogedor. Poemas del incesto.

        

Des del seu punt de vista, el conte no explicat de Dickinson, prenent un dels seus versos, resideix en el fet que «va patir incest en la infància i també en l’edat adulta». En els 23 poemes que han seleccionat argumenten que se succeeixen els senyals que apunten als abusos comesos pel seu pare i el seu germà. La impossibilitat d’explicar-ho i denunciar-ho, asseguren, acaba convertint-se en poesia. Proposta que no compta amb el consens dels estudiosos de Dickinson encara que sostinguda com a hipòtesi per acadèmics com Wendy K. Perriman, que identifica en els seus poemes o cartes 33 dels 37 símptomes que indiquen un possible abús familiar.

Notícies relacionades

    

Segons les seves traductores al castellà, les nits a les quals sobreviu quan finalment arriba l’aurora serien les de les violacions, els cucs rosats que entren a la seva habitació una metàfora més aviat transparent i en poemes com el 713 («Me has dejado –Progenitor– dos Legados», entre ells «los confines del dolor») es fusionaria l’hostilitat cap al «Dios del patriarcado» amb la dirigida al «pare incestuós que viola i ultratja». «Tan velades són les seves intencions que costa molt entendre-les», admeten no obstant Mañeru i Rivera.