Una novel·la estranya

Pel que sembla, poques persones saben fora de Catalunya qui era aquella dona invisible que escrivia en un català esplèndid unes novel·les belles i dures com no se’n troben gaires en les lletres actuals. Aquestes paraules no són meves, són de Gabriel García Márquez, i no són actuals, són de 1983. Però el cert és que les podria dir jo, i les podria dir ara, perquè hi ha moltes qüestions al voltant de Mercè Rodoreda que segueixen igual: la vigència de les seves novel·les, i el desconeixement de la seva obra traduïda al castellà. García Márquez equiparava el nivell literari de Rodoreda al de Juan Rulfo, ni més ni menys. Però avui dia seguim batallant perquè un llibre de l’autora catalana traduït al castellà tingui la mateixa repercussió que en català o en les diferents llengües a què es tradueix.

La nova edició de La muerte y la primavera, editada per Club Editor i traduïda per Eduardo Jordá –amb postfaci també al seu càrrec–, és una nova oportunitat perquè Rodoreda aconsegueixi tants lectors com mereix. Encara que la novel·la no sigui representativa del que ens ve al cap quan parlem de les històries de Rodoreda, el cert és que la seva foscor, la seva poesia i la seva lucidesa hi són més que presents. És, a més, una història d’allò més actual, amb passatges que podrien funcionar avui, ara. Aquest és, també, el risc.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Rodoreda era misteriosa, com deia García Márquez, i així és també el personatge de La mort i la primavera, un noi de 14 anys envoltat de l’estranyesa d’un poble i un entorn mutants. Els que encara no han llegit Rodoreda fora de Catalunya i entrin al seu univers particular a través de La muerte y la primavera han de saber que no en sortiran com hi van entrar, i que les múltiples personalitats de l’autora estan més que concentrades en aquestes pàgines belles i absorbents.

García Márquez es preguntava si vostè sabia qui era Rodoreda, en el cas que algú ho pugui saber amb seguretat, i encara n’hi ha molts que desconeixen la seva obra. Sembla increïble, tractant-se d’una de les escriptores més importants que hem tingut, de qui tots, catalans i castellans, ens n’hauríem d’enorgullir. Per què l’hauríem de témer.