Anar al contingut

ENTREVISTA

Xarim Aresté: "La música és una cosa sagrada"

El cantant i guitarrista presenta 'Polinèsies', el seu disc de sonoritat més intimista, a El Molino, dins del Festival del Mil·lenni

Jordi Bianciotto

jgarcia32650939 barcelona 03 02 2016 el musico xarim arest antes de su con171128194235

FERRAN SENDRA

Xarim Aresté ha canalitzat aquesta vegada la seva creativitat en un disc en què abunden els mitjos temps i les cançons acollidores, Polinèsies, que presenta aquesta nit a El Molino (21.00 hores), dins del Festival del Mil·lenni. Una obra amb fons humanista servida per aquest músic que va ser membre de Very Pomelo i que ha treballat amb artistes com Pantanito, Maika Makovski, Sanjosex, Josele Santiago, Paul Fuster i Sopa de Cabra.

En l’última entrevista ens va advertir que estava component balades, i aquí estem. Sí, cançons com La flor, Indomables… Tenia un centenar de composicions, i podria haver fet un disc només de balades, però em vaig bloquejar una mica. Era incapaç de saber què volia, i per això vaig decidir treballar amb Santos & Fluren, gent amb qui podia confiar. En aquest disc he intentant, com ho podria dir, arribar al nucli, anar al lloc essencial. Volia fer una cosa monumental, textures que tinc al cap, però quan em poso a fer una cançó em surt el que em surt.

¿Hi ha una distància gran entre el que li agradaria fer i el que fa? Sí, al meu cap hi ha molts sons, però després una cançó no la puc fer des del cap, sinó des de l’estómac, i des d’aquí no puc decidir.

Polinèsia significa «moltes illes». ¿Es refereix a les individualitats? Sí, als rols que les persones assumim sense pensar si potser són herències dels nostres pares o avis. M’imaginava un infinit fractal d’illes interconnectades, cadascuna diferent però a la vegada iguals, com les persones. El disc va de trobar-se i reconèixer-se en l’altre per trobar-te a tu mateix.

I en el camí apareix l’amor. Sense amor això és impossible. En positiu o en negatiu: odi, amor malentès. És impossible fer res, una cançó, una pel·lícula, sense tenir en compte l’amor.

Ha quedat clar va repetint «hem vingut aquí a estimar» com un bàlsam. És el principi i el final, tant del disc com de la vida. Encara que té una estructura diferent, em sembla la cançó més de gènere. ¿Quin gènere? Pop-rock, ¿no? Suposo que és el meu.

Mil antenes, la cançó més corpulenta, fa pensar en les seves aventures col·lectives i una mica místiques: El Conjunt del Miracle i Branca Santa. És un moment oriental: en tots els meus discos n’hi ha un, com El presseguer, Magenta… Cançons que tenen un no sé què de màntriques, d’un sol to, modals, i que et permeten ficar-hi molts colors.

Moment oriental, ¿de quina part d’orient? És complicat dir-ho. A vegades tinc converses amb taxistes pakistanesos sobre música. Com que em veuen amb la guitarra… Música amb molts versos, amb frases llargues, complicades. Quan penso en orient, per a mi és això. He escoltat una mica Zakir Hussain i, sobretot, Nusrat Fateh Ali Khan. Em commouen quan sonen tradicionals, no tant quan es posen elèctrics, gairebé bakalao, en pla Bollywood.

Després d’embarcar-se en projectes amb molts músics, ¿aquí s’ha tornat individualista? No es pensi, aquest disc és en solitari però té una nota molt llarga d’agraïments. Veig els meus mestres en ell, la gent que m’ha nodrit des de sempre: Maika [Makovski], Sanjosex, Paul Fuster, Josele [Santiago], Edgar Ramentol [Very Pomelo]… Per més que t’hagin influït els Beatles, més et marca la gent que tens al voltant, i potser d’això no en som tan conscients. Amb el temps m’adono que tot el que sé ho he après d’algú.

Fa la sensació que pateix tractant de preservar una relació pura amb la música. Sempre resulta estrany parlar de puresa, però sí, per a mi la música és una cosa sagrada. Hi ha molta saviesa dins de la música, dins d’aquesta vibració que no sé què és. Sí, per a mi és bastant religiós.

En lloc de queixar-se de com està el món, o el sector musical, tendeix a l’autocrítica. Sí que em queixo, però em fa molta por ser un reaccionari: estar reaccionant i no accionant. I per això faig autocrítica.

¿El fa sentir malament pensar que no està a l’altura del que voldria? No estic enamorat de mi. Les virtuts les dones per suposades i jo veig més els meus defectes, els meus vicis, les meves imperfeccions… Però m’he adonat que, per exemple, Robert Plant, que per a mi va ser  sempre el millor cantant de la història, en alguns discos mítics desafina. ¡No me n’havia adonat! I no és tan greu. Així que jutjar-se a un mateix potser no té tant de sentit.

0 Comentaris
cargando