ENTREVISTA

Lynne Ramsay: "La indústria del cine és enemiga de la creativitat"

La cineasta estrena el 'thriller' 'En realidad, nunca estuviste aquí', protagonitzat per Joaquin Phoenix

zentauroepp41036355 icult lynne ramsay en cannes 2017171122163212

zentauroepp41036355 icult lynne ramsay en cannes 2017171122163212

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Tot i ser una de les figures més estimulants del cine actual, Lynne Ramsay mai ho ha tingut fàcil, i que en 20 anys només hagi rodat quatre pel·lícules –entre elles Ratcatcher (1999) i Tenemos que hablar de Kevin (2011)– així ho demostra. Avui estrena a Espanya el thriller En realidad, nunca estuviste aquí, que va obtenir dos premis a l’últim Festival de Cannes. El protagonitza Joe (Joaquin Phoenix), un home violent que es dedica a rescatar nenes de la prostitució infantil. 

–Encara que sobre el paper és un justicier, Joe està als antípodes del típic heroi de pel·lícula. ¿És una crítica a certs arquetips de Hollywood? 

–Sens dubte. Detesto aquelles pel·lícules d’acció protagonitzades per tipus que torturen i maten però mai es posa en dubte la seva moralitat perquè, segons se’ns diu, són els bons. Vaig voler posar de cap per avall la idea de l’heroi americà. Joe no té res a veure amb 007. Viu amb la seva mare i té tendències suïcides, i encarna la impotència de la masculinitat.

–La pel·lícula ha sigut comparada amb Taxi Driver,

–Em sento afalagada, m’encanta Taxi Driver. No hi vaig pensar al fer la meva, ni crec que Joaquin Phoenix prengués Travis Bickle com a model, però entenc la comparació, tant pels trets que els personatges de les dues pel·lícules comparteixen com pel pes que hi té Nova York. 

–De fet, l’atmosfera de la ciutat és un personatge més de la pel·lícula. 

–Sí, i la seva presència és fins i tot més gran de la que jo tenia prevista. Vam rodar enmig de l’estiu i feia una calor insuportable fins i tot a la nit. L’aire bullia i, sumat al soroll incessant dels carrers, aquesta atmosfera il·lustra el que passa dins de la ment de Joe, que està al límit del col·lapse.

–La pel·lícula mateixa sembla estar al límit del col·lapse... 

–La vam fer en un permanent estat febril. Va ser un rodatge molt boig. I aquella bogeria s’ha filtrat en el film. Recordo que, durant les setmanes que vaig passar filmant, sovint em despertava enmig de la nit amb noves idees, i aplicar-les plantejava dificultats que havien de ser resoltes a les tres de la matinada. Vaig arribar a sentir una cosa semblant a la síndrome d’estrès posttraumàtic que Joe pateix. 

–El trauma és un ingredient essencial de tots els seus films. ¿Per què? 

–Vivim temps traumàtics, ¿no li sembla? A més, em passo el dia veient documentals, i aquest cine posa el focus en els aspectes més problemàtics de la condició humana. Això en part explica que les meves pel·lícules siguin fosques.  

–També són pel·lícules que rebutgen les convencions narratives. La seva pel·lícula fa un ús gairebé impressionista de les imatges i els sons. 

–M’avorreixen les velles receptes narratives. La gent paga molts diners per veure una pel·lícula, i a canvi els directors hem d’oferir-li experiències cinematogràfiques diferents. Quan entro en una sala de cine, m’agrada tenir la sensació d’estar explorant una gruta.

–¿Sempre va pensar en Phoenix? 

–Sí, per la vulnerabilitat de la qual dota tots els seus personatges i perquè no té por de transformar-se físicament. I perquè és el millor actor de la seva generació. Els meus productors van intentar dissuadir-me, perquè no sol oferir entrevistes i pensaven que això perjudicaria la promoció de la pel·lícula. Però em va ser igual. Havia de ser ell. I treballar amb ell va ser una passada. Literalment, ho va donar tot per la pel·lícula. I és molt honest, diu les coses a la cara. Discutíem constantment com si fóssim germans, crec que la resta de l’equip va arribar a tenir-nos por.

Notícies relacionades

–¿En quina mesura la seva nova pel·lícula, plena de foscor i ràbia, és conseqüència de la seva mala experiència amb els productors de La venjança de Jane, que la van obligar a abandonar el rodatge un dia abans? 

–L’experiència em va deixar molt deprimida. Va ser devastador haver de deixar la pel·lícula després de la feina feta en el guió i amb els actors. Però els productors volien acabar amb la meva feina i les meves idees. Vaig haver de fer-ho. La indústria del cine s’ha convertit en enemiga de la creativitat. Molts cineastes s’han vist obligats a renunciar a projectes fantàstics perquè els productors només pensaven en els diners i els Oscars i aquesta merda. No vull queixar-me. Podria estar treballant en uns grans magatzems i, en lloc d’això, faig les pel·lícules que em dona la gana.