Mark Kozelek: no disparin al guitarra bocamoll

L’escriptor Kurt Vonnegut va dir que els seus artistes favorits eren aquells amb els quals li agradaria prendre’s una cervesa. Vonnegut tenia molta sort (o va dir una parida colossal), perquè als altres solen agradar-nos artistes als quals no donaríem l’esquena ni deixaríem de cangur. Encara que els escollim per la seva sensibilitat, audàcia i talent, per com ens fan massatges al cor i ens fan companyia, és innegable que molts d’ells són uns malparits.

Mark Kozelek, ànima de Red House Painters i Sun Kil Moon (que avui actua a Fabra i Coats), és el paio més antipàtic i (alguns diran) odiós del pop actual. Al seu costat, el Bob Dylan de 1966 era un os amorós, i Pablo Picasso, més bufó que Sor Citröen. A molts confon la dicotomia Kozelek: que l’home que des de 1989 realitza la música més íntima i preciosa possible, el Nick Drake de la generació Nirvana, un home amb una veu que provoca que altres homes plorin en públic, sigui el mateix energumen que insulta la seva audiència, acoquina bloguers, calúmnia altres grups i es comporta com un barrufet rondinaire del rock. Kozelek és el company de pis mal rotllo de l’indie: el malparit que es menja el teu últim iogurt i, amb la boca plena, et diu: «Ah, ¿era teu?».

El cas The War On Drugs és il·lustratiu. En un festival del 2014, el nostre esquerp geni –que culminava amb l’elapé Benji la seva nova direcció ultraconfessional– es va queixar que la música d’un altre escenari envaïa la seva. Quan es va assabentar que eren uns tals The War on Drugs, Kozelek va dir que era «merda guitarrera d’anunci de cervesa» i va anunciar que escriuria una cançó titulada War on Drugs me la chupan. Fins ahí, pura bravata d’escenari.

Un altre artista ho hauria deixat córrer. Kozelek, no: va compondre la cançó i la va fer pública (War on Drugs can suck my cock); va escriure mails xulescos a la banda; els va vacil·lar per Twitter; va imprimir samarretes de l’assumpte. Fins i tot a mi, que soc el seu grupi número u, que demanaria el seu indult encara que l’atrapessin amb un punyal tacat al costat d’un cadàver, em va torbar la seva actitud. I jo l’he vist separar dos pobres xavals de primera fila perquè les seves camises l’estaven «confonent». L’he vist anomenar els seus espectadors «putos endarrerits espanyols» i, encara pitjor, «lletjos». Però aquella… petitesa, aquella ràbia marujera em va fer avergonyir a distància.

  

  ¿Com justifica Kozelek la seva actitud? Dient que té un sentit de l’humor estrany. Que ningú l’entén. Es contradiu: lamenta que la gent xafardegi sobre ell a la seva esquena, però llavors deixa anar barbaritats sexistes o simplement irrespectuoses, conscient que perpetuaran el xafardeig; es mofa dels hipsters malcriats (fins i tot els dedica una cançó, Cry me a river Williamsburg sleeve tattoo blues) però després marraneja com un preescolar o s’embolica en baralles de folklòrica, indignes d’algú de la seva grandesa.

    

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Potser el tema és, llavors, com justifiquem nosaltres, els fans, la seva conducta. Els que bevem de les seves paraules i acords; els que veiem com la música despullada arrenca les nostres cuirasses, furga en els nostres penes i pors, ens recorda els morts, la família, el passat; els que escoltem el mateix disc de Red House Painters cada dissabte al matí des de fa 15 anys. ¿Què fem amb el guitarra bocamoll?

La resposta és senzilla: res. Mark Kozelek no és Louis CK. No ha fet res més que ser un malparit descomunal. Les meves prestatgeries estan plenes de gent com ell: Kevin Rowland, Richard Pryor, Kingsley Amis, Ray Davies... Fa molt vaig acceptar que diversos dels meus artistes favorits fossin paios… desagradables. Però jo no els demano amistat. Els demano que em mostrin un camí; que m’elevin i extasiïn. Mentre Kozelek segueixi fent això, jo li perdonaré la boqueta.