Anar al contingut

INÈDIT DE L'ESCRIPTOR CATALÀ

L'antifranquisme privat de Josep Pla

La publicació de 'Fer-se totes les il·lusions possibles', una recopilació de textos censurats, autocensurats o descartats, mostra les opinions catalanistes i antifranquistes que l'escriptor va deixar inèdites

Ernest Alós

zentauroepp33388899 josep pla161216125846

periodico

Era inversemblant i inviable que els anys 50 i 60 Josep Pla s’autodefinís com a «antifranquista» en un llibre o un article de Destino. O que malparlés de l’«abjecte règim de Franco» i arribés a definir l’Espanya del dictador com «un pantà de merda d’enormes dimensions». O que sobre la situació subordinada de Catalunya acabés dient: «Es pot conquistar amb un rampell. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya». Però escriure-ho, ho escrivia. I aquestes opinions poden llegir-se ara a 'Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses' (Destino, en català i castellà), un volum a càrrec de Francesc Montero a partir de notes inèdites dipositades a la Càtedra Josep Pla que dibuixa, igual que passa amb la resta d’inèdits pòstums de l’escriptor, un Pla amb un «catalanisme privat», segons Montero, que no podia expressar públicament.

 «Com a liberalconservador, va guanyar la guerra; com a escriptor català, la va perdre», acaba dient el director de la Càtedra Josep Pla, Xavier Pla. I va descartar prosperar en el règim i es va dedicar a «produir una obra catalana perdurable» immediatament després de la guerra, recorda l’editor de Grup 62 Jordi Cornudella. Això no treu que fos «pragmàtic i possibilista», al mateix temps que «un catalanista de pedra picada», afegeix Pla. 

Els textos inèdits

L’escriptor empordanès va planificar dos volums de 'Notes disperses' per a la seva obra completa. En va publicar un, i part dels materials que va descartar de la primera redacció, més àmplia, d’aquesta primera entrega, van anar a parar a 'Notes per a Sílvia' i 'Notes del capvesprol'. De tota manera, va deixar una quinzena de pàgines en una carpeta destinada per a aquest segon volum no publicat. I també altres notes. Montero ha trigat tres anys a construir el volum que ara es publica amb elles, més els textos del primer volum que van caure del text definitiu i que, pel seu contingut polític o anticlerical, les seves xafarderies malèvoles sobre les interioritats de Destino o el seu caràcter sexual, Pla no havia reutilitzat, potser esperant temps millors.

Es tracta de textos disposats per ser publicats, alguns ja corregits i mecanografiats, no d’un dietari en brut i sense elaborar com l’anterior inèdit de Pla, 'La vida lenta'. Francesc Montero i Xavier Pla no tenen cap dubte que molts eren impublicables, i l’escriptor n’era conscient. I si ell no ho era, sí el seu editor, Josep Vergès. 

Un dels textos més rellevants és un breu assaig de 25 pàgines sobre la identitat dels catalans en què un Pla crític i autocrític (arriba a dir que es fa pena de si mateix) diagnostica la «malaltia nacional» de Catalunya i l’atribueix als segles de «dominació» castellana i als dubtes dels catalans entre mantenir la seva identitat o assimilar-se. Pla escriu això: «De vegades sembla un covard i altres vegades un orgullós ombradís. De vegades sembla patir de mania persecutòria i altres de fatxenderia. Alterna l’avidesa amb els sentiments de frustració malaltissa constantment. Tots són aspectes d’una psicologia d’home que fuig, que s’escapoleix. De vegades és pròdig fins a la vilesa i altres gelós com un dement; a vegades és un calet i d’altres un revoltat, de vegades un conformista i d’altres un arrauxat. [...] La careta que porta durant tota la vida li produeix un neguit intern febricitant. És un ésser humà que es  fa –que em faig– pena». 

El perillós Carlos Sentís

El llibre inclou un episodi tremend entre Pla i Carlos Sentís. En una de les seves notes, Pla escriu que una nit, al Ritz del Madrid de 1940, va tenir la «debilitat» d’explicar-li al periodista i llavors funcionari del règim, «el que pensava sobre la guerra general i l’estat del país». Llavors va arribar el nou cap d’Ordre Públic de Madrid, «un tal Orbaneja». «Sentís, suposo que per fer-se el graciós, li va explicar el que li havia dit», afegeix Pla. El resultat, dues nits a la Direcció General de Seguretat.

Pla no només ho va escriure per a si mateix, sinó que se suposa que  va explicar el succés a Barcelona a qui volgués escoltar-lo. El resultat és una carta de resposta de Sentís, també recollida en el volum, en què li retreu que l’estigui deixant en mal lloc, li recorda els favors deguts i, en un to qui sap si dolgut o amenaçador (Xavier Pla no té dubtes que es tracta del segon) li recorda que no només va passar un parell de nits detingut per la seva indiscreció, sinó que va pagar «tres o quatre fets» més i li recorda com el  va reclutar per als serveis d’informació franquistes durant la guerra civil: «Quan vas arribar a Marsella em vaig bolcar des que et vaig veure en la coberta de l’Anfa perquè fossis un dels nostres...».

Més inèdits

Xavier Pla i Jordi Cornudella van avançar ahir quins són els següents inèdits que poden sorgir dels milers de quartilles encara per revisar dels arxius de Pla. L’any 2018, l’epistolari entre l’autor d’'El quadern gris' i Gaziel (amb una majoria de cartes del segon, de tota manera); i els anys següents es podria estar en condicions de publicar la correspondència amb Francesc de Borja Moll, Jaume Vicens Vives i Joan Estelrich. 

0 Comentaris
cargando