En un pati cordovès, la Isabel recorda

1
Es llegeix en minuts

Aquest exercici que acaba de començar Ana Pastor a La Sexta (¿Dónde estavas entonces?) no és una simple visita a l'arxiu, ni una recol·lecció més o menys enginyosa d'imatges retrospectives. És una altra cosa. És com haver ficat en una batedora aquell bolero de Los PanchosAlma, corazón y vida, amb aquell tema de Fito Páez «Hay recuerdos que no voy a olvidar, personas que no voy a borrar, silencios...», i tot junt agitat suaument. O sigui, una mirada enrere amb intenció. En aquesta primera entrega, en aquesta primera regressió, al 1977 en concret, hi ha uns quants moments intensos. Les paraules d'un sindicalista històric, Rafa Merino, per exemple, quan recorda: «Amb la mort de Franco no es va resoldre tot. L'aparell de l'Estat continuava sent el mateix». Efectivament, aquell famós i terrible adagi «Todo está atado y bien atado» no era una frase només. El lligam va seguir després que al tètric Valle de los Caídos es tanqués la llosa. I avui, 40 anys després, de vegades sembla que el lligam es mantingui i que la llosa no hi ha manera de tancar-la del tot. Un altre instant va ser la veu trencada, emocionada, de Jaime Sartorius, l'advocat que va assumir l'acusació particular contra els assassins dels advocats del carrer d'Atocha, al recordar el valor d'Adolfo Suárez al legalitzar el PCE: «Per primera vegada un primer ministre no ens amenaçava. Franco, en tots els seus discursos de Cap d'Any, sempre parlava de l'anti-Espanya, dels mals espanyols. Que un president de Govern digués el contrari i legalitzés el que era normal al carrer, era senyal que la cosa canviava». I el tercer moment, assegudes en un pati cordovès, va ser la conversa d'Ana Pastor amb Isabel Amil. Avui als 74 anys, aquesta andalusa criada a l'humil barri del Zumbacón va recordar quan la van empresonar i van torturar per ser considerada «persona que sembra la sotsobra en la consciència nacional». Tenia 19 anys llavors la Isabel. Repartia fulls volants i exemplars de Mundo Obrero.

Aquesta mirada d'Ana Pastor és de visió obligada per als menors de 45 anys. Veuran coses que, si no les saben, és necessari que les sàpiguen. I per als grans, també. Ens ajuda a no oblidar aquells temps en què els feixistes posaven bombes a la revista satírica El Papus, i a TVE-1 Raffaella Carrà, segurament amb bona intencióintentava distreure'ns cantant «¡Esta noche fiesta!».