El Prado es rendeix a Fortuny

Virtuosisme i ambició són les paraules que més es repetien ahir al Museu del Prado durant la presentació de l’antològica dedicada a Marià Fortuny (Reus, 1838-Roma, 1874), l’artista espanyol amb més projecció internacional que hi ha hagut entre Francisco de Goya i Pablo Picasso. Una figura en el món de l’art del segle XIX tan perseguida pels col·leccionistes com envejada pels seus companys de professió per la facilitat gairebé insultant que tenia per executar amb èxit i qualitat qualsevol tècnica. I una figura que amb la seva mort prematura va deixar, a més d’una gran consternació a Roma, una carrera feta i una altra per fer. 

    

Al cim ja hi havia arribat de la mà del totpoderós Adolphe Goupil, que va aconseguir catapultar-lo a la fama venent, el 1870, La vicaria per 70.000 francs, una xifra gens menyspreable per a l’època. Però mai se sabrà fins on hauria arribat si hagués tingut una vida molt més longeva. Prometia. Molt. Tant pel seu virtuosisme com per la seva modernitat i ganes de renovació: «Ara puc pintar per a mi, al meu gust, tot el que em ve de gust: això em dona l’esperança de progressar i de mostrar-me amb la meva pròpia fesomia», va escriure en el seu dietari poc abans de morir. I és que llavors estava a punt de deixar el seu insaciable marxant i la detallista i minuciosa pintura de gènere que tan bé es venia per dedicar-se al que realment volia: una pinzellada de factura més moderna i expressiva allunyada de l’anomenada pintura de casaca i perruca i dels convencionalismes i academicismes. 

    

Ho va fer durant un temps, entre 1870 i 1871, quan es va instal·lar a Granada i va gaudir de gran independència artística. «Els anys més feliços» de la seva vida, segons consta al seu epistolari. Va ser una de les seves etapes més importants. Va arribar allà fugint de la fama i hi va trobar tranquil·litat i una nova manera de captar la llum i el color al natural. Les ombres van mudar a acolorides i els tons es van tornar canviants segons la incidència del sol: sense anar més lluny, la barba blanca de Vell nu al sol té pinzellades blaves. Tot molt modern.

AUTÈNTIC I VERAÇ

Però si l’estada a Granada va ser important, molt més ho va ser el viatge que va realitzar el 1860 al nord d’Àfrica comissionat per la Diputació de Barcelona. L’encàrrec consistia a realitzar una sèrie de pintures apologètiques sobre les gestes del general Prim i el batalló de voluntaris catalans. D’aquí va sortir la inacabable i inacabada La batalla de Tetuan, que no està a l’exposició, i altres peces com La batalla de Wad-Rass i L’odalisca, aquesta última la primera obra a tenir reconeixement públic i el treball que anuncia el futur interès de Fortuny tant pels temes orientals com pel llenguatge realista allunyat del purisme acadèmic.

    

No en va «l’atmosfera, la nuesa dels espais àrabs, el paisatge geomètric, a més de la confrontació entre la llum brillant i la foscor li van fer canviar la manera de pintar», apunta el seu comissari Javier Barón. Una manera que encara era molt acadèmica perquè acabava de sorir de la seva etapa de formació, a la Llotja de Barcelona i l’Acadèmia Giggi de Roma. L’afinitat i fascinació per la manera de viure dels àrabs el va perseguir fins a la seva mort, i va fer que el seu orientalisme fos molt més autèntic i veraç que el de la resta d’artistes europeus que també es van sentir atrets pel tema.

    

Si el virtuosisme el posa Fortuny, l’ambició l’ha posat El Prado amb l’exposició que li dedica. Una mostra «ambiciosa pel nombre i la importància de les peces que exposa, per ser la primera vegada que es dona una visió integral de Fortuny, pels anys d’estudi que ha suposat i per la compra de quatre obres de l’autor», afirma Barón. De raó no n’hi falta, l’exposició reuneix 169 obres, de les quals 67 mai han deixat les parets que les custodien i 12 són inèdites per al públic. 

ELS GRANS MESTRES

Entre les primeres, un dels pocs retrats que Fortuny va realitzar: Mirope Savati, arriba des del Met de Nova York i segueix el model francès de l’època, a la vegada que recorda Velázquez per l’extraordinari ús dels negres. Molt diferent de les aquarel·les El fumador d’opi i La carrera del Darro, la primera procedent de l’Hermitage, i la segona, del British Museum, i totes dues d’una modernitat sorprenent per la desimboltura de la pinzellada i la qualitat dels colors. Entre les inèdites: Carrer de Granatello a Portici, on es pot veure una factura enormement lliure que deixa veure la preparació, cosa que li proporciona una vibració extraordinària.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

    

Oli i aquarel·la, però també altres tècniques, ja que Fortuny va ser un artista polièdric que a més de revolucionar l’aquarel·la va innovar en el gravat, va sobresortir en el dibuix i va ser un gran col·leccionista. Qualitats que també són presents en l’exposició que, a més, mostra per primera vegada els estudis que va fer sobre els grans mestres de la pintura. Tot, fins al 18 de març.