Naomi Kawase mira als ulls de l'ànima

A primera vista, Naomi Kawase pot semblar una cineasta que juga a despistar. Per un costat, la japonesa va obtenir el seu principal èxit internacional amb Una pastissería a Tòquio (2015), el tipus de melodrama sensibler que el cine americà fabrica com xurros; per un altre, el que la va convertir en un dels noms més notoris del cine d’autor mundial van ser títols com Sukazu (1997)Sukazu  i El bosque del luto (2007), pel·lícules de naturalesa més sensorial que narrativa, carregades de símbols i basades en els silencis més que en les paraules. Ella, en tot cas, desdenya aquesta mena de distincions. «Sempre m’he sentit molt pròxima a Steven Spielberg, encara que ell es dediqui a fer grans blockbusters i les meves pel·lícules siguin petitones. Estic convençuda que compartim una filosofia creativa: l’important és explicar històries que commoguin».

En la seva nova pel·lícula, Hacia la luz, Kawase contempla la relació que una escriptora de descripcions per a films adaptats a cecs estableix amb un fotògraf que està perdent la vista. La tensió inicial entre ells va transformant-se en entesa i, inevitablement, la promesa d’un idil·li floreix. «Però és molt més que una història d’amor», matisa la directora. «He volgut fer una pel·lícula sobre el mitjà fílmic, i compartir una reflexió: s’ha d’aprendre a experimentar les pel·lícules d’una altra manera, a transcendir la pantalla. No es tracta només de mirar, sinó de sentir».

SOBRE LA CEGUESA

La idea d’Hacia la luz va néixer fa dos anys quan, mentre treballava en una versió per a discapacitats visuals d’Una pastisseria a Tòquio, va sentir que el seu amor al cine es renovava. «Vaig descobrir que els invidents capturen les imatges i les senten de forma molt profunda, i que són capaços d’expressar aquests sentiments amb gran bellesa. La paraula els ajuda gairebé a tocar les imatges i a relacionar-s’hi d’una manera que pot ser inaccessible per als que no tenim problemes de visió». En aquest sentit, afegeix, la societat actual sembla dissenyada per adormir la capacitat de percepció. «En el passat, abans que estiguéssim envoltats de tanta tecnologia i d’internet, les persones feien servir més els seus sentits. Eren capaços de connectar més enllà de les mirades i les paraules. Avui hem perdut aquesta habilitat».

L’ART I LA PÈRDUA

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

Resulta difícil no veure la protagonista d’Hacia la luz com un alter ego de Kawase, sobretot quan pronuncia frases com «vull que el cine comuniqui un sentiment tangible d’esperança». Al cap i a la fi, això és el que la directora ha intentat fer al llarg de la seva carrera. «Sí, faig pel·lícules per a això. Vivim temps foscos, i les persones semblen tenir cada vegada més ganes de barallar-se. Crec que per erradicar aquest problema hem de prestar més atenció a l’art. Si no ho fem, la humanitat està acabada».

També constant en el cine de Kawase és el tema de la pèrdua. Hacia la luz parla d’un home que perd la seva facultat més preada i d’una dona que assisteix a l’ocàs de la seva pròpia família. «En tot el que faig hi ha trets autobiogràfics», reconeix la japonesa, que va ser educada per la seva àvia després que el seu pare abandonés la llar familiar i la seva mare renunciés a educar-la. «Al llarg de la meva vida he hagut d’aprendre a desenganxar-me de coses i emocions molt valuoses. I això és difícil però necessari. En el nostre cor sempre hi ha d’haver espai per a emocions noves».