Laurence Rees i les veus de l'Holocaust

Des de 1919, quan Adolf Hitler era un ningú però ja parlava de l’«enemic jueu», fins a la caiguda del Tercer Reich, un dels pilars del qual va ser l’extermini d’aquell «paràsit, corc i bacil perniciós» que amenaçava la raça alemanya, com va argumentar a Mein Kampf. Mein KampfL’historiador i productor britànic de documentals de la BBC sobre nazisme Laurence Rees (1957) ha armat El Holocausto. Las voces de las víctimas y de los verdugos (Crítica), monumental síntesi de 25 anys d’investigació amb testimonis de supervivents i nazis. 

D’aquests testimonis impacten els de presos dels Sonderkommandos dels camps, que encara avui arrosseguen remordiments i malsons per haver-se vist obligats a fer la feina bruta dels nazis en cambres de gas i crematoris amb els cadàvers dels assassinats. «Abans de cremar-los havíem de tallar-los els cabells i arrencar-los les dents d’or –recordava Henryk Mandelbaum–. I mirar si s’havien guardat algun objecte de valor a les finestres del nas, la boca o la vagina».  

Rees explica des de Madrid que d’aquells testimonis sempre pensa en Toivi Blatt, enviat a Sobibor amb 15 anys. «Allà només va aprendre una cosa: ‘Que ningú es coneix a si mateix. Que cadascú pot ser bona o mala persona depenent de les circumstàncies’. Després de la guerra, quan coneixia una persona amable que l’ajudava, pensava en com s’hauria comportat a Sobibor. Mai va ser capaç de predir qui sobreviuria en aquella atmosfera terrible; els que pensava que eren forts, morien, i els que veia febles trobaven alguna cosa dins seu que els ajudava a seguir». 

«Molts supervivents eren llavors adolescents o rondaven la vintena, encara tenien una gran força vital –explica l’autor d’Auschwitz–. Toivi i els del Sonderkommando estaven turmentats per veure’s obligats a ajudar els nazis. Alguns jueus que sabien que serien assassinats els deien: ‘¿Quina mena de persona ets que pots fer això per salvar la teva vida?’. Em va dir: ‘Em despertava i pensava: ‘Només vull sobreviure durant el dia d’avui. Després arribava l’endemà i em deia el mateix’. Per a molts era important centrar-se només en el present. Els més turmentats que vaig conèixer eren intel·lectuals que se sentien obligats a veure algun sentit a allò. Això els destrossava». 

Rees recull també veus d’antics nazis. «Conèixer-los em va fer voler entendre l’Holocaust perquè la manera que tenien de parlar no era la que esperava. Molts eren gent molt educada. No pensaven que haguessin fet res dolent ni se’n penedien. Eren com els de la conferència de Wannsee». A aquella cita a Berlín, el gener de 1942, van assistir-hi alts càrrecs nazis, «elegants i refinats», com Rein­hard Heydrich i Adolf Eichmann. «Potser molts d’ells no podrien matar un jueu cara a cara, però sí que van recolzar amb entusiasme mesures que eliminarien 11 milions de persones. Si l’ésser humà és capaç d’això, ¿què més pot fer?», es pregunta.  

De Wannsee al terror en ple funcionament

Els acords de Wannsee se suposen un punt d’inflexió per aplicar la solució final, però segons Rees no és tan crucial. Hi ha una sèrie de moments que portaran a l’Holocaust. «Et pots remuntar a l’explosió d’odi envers els jueus que va ser la nit dels vidres trencats, el 1938». Però no es va acabar aquí. «Amb la guerra segueixen una política de marginació i el 1940 sospesen enviar-los a Madagascar. Després envaeixen la Unió Soviètica i maten milers de jueus el 1941. Més tard improvisen experiments de matança com els d’Auschwitz amb Zyklon B i a Chelmno, amb camions de gas. Tot això és abans de Wannsee. Després, el 1942 obren els camps d’extermini de Treblinka i Sobibor i a la tardor tot aquell terror ja està en ple funcionament». 

Notícies relacionades

Els camps de la mort

Darrere la pista dels botxins de Hitler

Un soldat li va donar a Rees una raó per a les atrocitats: «Si li dones a una persona una arma i poder sobre altres persones i després li permets beure alcohol, es converteix en un assassí». Alcohol al marge, Rees cita l’historiador Christopher Browning. «No hi ha hagut mai un genocidi que s’hagi frenat per falta de persones disposades a cometre’l. N’hi ha moltíssimes». 

"Ningú es coneix a si mateix"

Potser per això, encara que s’insisteix que s’ha d’explicar el que va passar perquè no es repeteixi, Ruanda, Bòsnia... proven que els genocidis es repeteixen. «Molta gent no se n’assabenta. Al Regne Unit som un país bastant inculte a nivell històric. Els nens deixen d’estudiar Història als 13 anys. L’Holocaust és la història del que és capaç l’ésser humà. És terrorífic. Esfereïdor. Algú va dir que una de les pitjors coses que van fer els nazis va ser portar al món el coneixement que això era possible». I alerta: «Avui estem en una ciutat civilitzada on la gent es respecta, però és així perquè no se’ns ha posat a prova. Recordi Blatt: ‘Ningú es coneix a si mateix’».