Emmanuel Carrère, l'ull públic

Una frase de l’I Ching, el llibre dels oracles xinès, serveix de títol a l’últim treball del francès Emmanuel Carrère. Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama) reuneix bona part de l’obra periodística de l’autor escrita entre el 1990 i el 2015. I la primera constatació és que gairebé no hi ha diferència entre les seves novel·les de no-ficció i aquests textos i cròniques destinats, en un principi, a la lectura ràpida de diaris i revistes. Bé, sí, aquests són més curts.

A més, també els articles tornen a ser una autobiografia cantelluda, com ho són les seves novel·les, en què l’autor desgrana els seus autors de capçalera –com Philip K. Dick, H. P. Lovecraft, Leo Perutz o Sébastien Japrisot, tots situats en la perifèria dels reverenciats autors més importants–; utilitza Daniel Defoe per parlar de l’etern tema de la realitat i la ficció –ja que el pare de Robinson Crusoe va començar fent crònica periodística i va acabar inventant històries–, o s’interroga sobre aspectes que acabaran sent part de llibres com De vidas ajenas o Limonov.

PERIODISME I LITERATURA / L’autor explica–abans de la seva participació en el cicle Converses a la Pedrera, ahir, i de la recepció del premi Fira Internacional del Llibre (FIL) de Guadalajara, el pròxim dia 25– que no percep cap diferència entre les seves novel·les i aquests textos de diferent longitud. «Estic convençut que el periodisme, especialment el reportatge, és una forma de literatura. I no m’importa que siguin el producte d’un encàrrec, si els accepto, m’agraden tant com els temes que jo he suggerit». Com no podia ser d’una altra manera, també aquestes peces estan dirigides per una mirada en primera persona, la del mateix autor: «Sí, se’m sol titllar d’egocentrista o narcisista, però crec que relatar les coses des del jo és una forma d’humilitat, d’assumir la subjectivitat i no crear escola, sinó només mostrar el que he viscut i el que he vist».

HONESTEDAT / Entre els articles n’hi ha un dedicat a El periodista y el asesino, de Janet Malcom, un llibre que Carrère recomana ferventment i que  també conté una reflexió sobre l’ofici –el de periodista, no el d’assassí– amb aquella ja famosa frase en què l’autora assegura que un periodista, si no és un idiota, sap que en un moment o altre acabarà traint aquells que van confiar en ell. «Aquest llibre és magnífic, però no estic d’acord amb aquesta idea. Estic convençut que es pot establir una relació honesta amb la gent. És cert que els periodistes no sempre ho aconsegueixen, però considero que Malcom està sent una mica masoquista quan diu això, perquè ella és honesta». I és que en els últims 15 anys, Carrère, que va començar com un novel·lista més tradicional, ha cultivat una personal no-ficció literària en la qual l’última frontera és la fidelitat als fets.

Notícies relacionades

Emmanuel Carrère: «La conversió és un fet extrem i apassionant»

L'evangeli segons Carrère

La reflexió de la nord-americana sobre els límits morals del periodisme també està relacionada amb dos articles en què Carrère explica com va abordar l’obra amb la qual es va donar a conèixer internacionalment, L’adversari, que evocava el cas real de Jean-Claude Romand, un home que va enganyar la seva família durant 18 anys fent-los creure que era metge i que treballava a l’OMS i que, a l’estar a punt de ser descobert, els va matar a tots.

Com que és inevitable la comparació amb Truman Capote i la seva A sang freda, el francès torna a reivindicar la primera persona com una forma de comprometre’s amb el relat. Però personalment no desitja anar més enllà. A saber: fa dos anys semblava pròxima la possibilitat que Romand sortís de la presó, després de passar-hi 18 anys. Finalment no va ser així, segueix pres. Carrère ni tem ni espera aquell moment, perquè no s’ha implicat amb l’assassí, com sí que va fer Capote. «Que surti depèn de les institucions penitenciàries. I si ho fa, aquell dia no l’aniré a esperar a la porta. Si ell desitja veure’m, el complauré, però en principi no crec que sigui una cosa que jo busqui».