El pare de Dràcula torna de la tomba

Bram Stoker  (Chantarf, Irlanda, 1847 - Londres, 1912) no va destacar precisament per la seva subtilesa com a escriptor, però se li ha de reconèixer que va crear una de les criatures més incombustibles de la literatura contemporània. I amb ella, un mite. Dràcula arriba a penes sense teranyines al segle XXI i, com les icones fundacionals de la cultura popular, propicia tota mena d’interpretacions i reencarnacions. La pervivència del no mort, de l’aristòcrata xuclasang, del comte transsilvà practicant del dret de cuixa està acreditada. Amb ell no es va inventar el model vampíric que es remunta almenys a un segle enrere i està present en altres cultures, però entrellaçant amor i mort, a part d’un nom, el personatge va aportar al mite un carisma sexual inèdit fins al moment.

Dràcula, el monstre sexi, torna de la seva tomba, informativament, amb dues novetats editorials. La primera és Algo en la sangre Algo en la sangre(Es Pop), detallada biografia de Stoker firmada per l’expert nord-americà David J. Skal, que ha dedicat mitja vida al personatge tant en la seva concreció literària com en les successives recreacions cinematogràfiques de Hollywood. La segona, la recuperació d’una raresa, Los poderes de la oscuridad (Ediciones B), versió islandesa de la novel·la, firmada per Valdimar Asmudsson, que presenta moltes diferències respecte del text conegut.

Una imatge de la clàssica versió de Tod Browning protagonitzada per Bela Lugosi.

Entre la biografia i la versió de Dràcula perduda entre els gels nòrdics hi ha un comú denominador: el rerefons i la càrrega sexual de les dues propostes que aboquen llum en els racons més foscos de la moral victoriana. L’investigador Hans Corneel de Roos, editor del text islandès, considera que la vigència del mite té a veure precisament amb el temor a la seducció, una por compartida antiga i profunda que té el seu revers en l’atracció: «És la idea d’un monstre que no sols t’ataca, sinó que pot controlar la teva ment i convertir-te en una criatura repugnant». I no es talla a l’hora de posar algun exemple conjuntural: «Veig paral·lelismes en la forma com Donald Trump ha aconseguit seduir els seus votants. És obvi que menteix gairebé cada dia, però tot i així té molts seguidors que el creuen fidelment. I això és encara més aterridor que una pel·lícula de vampirs».  

Poc se sabia de Los poderes de la oscuridad, un text que al seu torn és una adaptació reduïda però enriquida en alguns detalls d’una versió anterior sueca realitzada per Anders Albert Andersson-Enderberg. Es va publicar amb aquest títol el 1901 –és a dir, 13 anys després de l’aparició de l’original– i presenta respecte a aquest no poques diferències. Per començar, tota la primera part, que correspon al viatge de Jonathan Harker a Transsilvània, és un 60% més extensa, mentre que la resta de la història, a penes esbossada, queda reduïda en un 90%, en una despullada descripció de les accions.

Versió primerenca de la novel·la 

La tesi de De Roos és que la versió sueca i per tant la versió de Valdimar Asmundsson s’hauria valgut d’una versió prèvia a la novel·la que ja coneixem. «Vaig trobar diversos elements que Stoker havia esmentat als seus preparatius per a Dràcula, però que no van aparèixer mai al llibre publicat el 1897», explica l’expert. Així que la bona notícia és que gràcies a aquest text és possible detectar aquesta primera escriptura. Aquesta opinió és també la del nebot besnet de Stoker, Dacre Stoker, que firma el pròleg de l’edició: «La meva teoria és que Bram Stoker va escriure tota la història ell mateix i aquesta és una versió primerenca que no va arribar a editar i refinar. Però sense haver trobat un manuscrit o un contracte és difícil saber a qui correspon l’autoria». També hi ha similituds, convenen tots dos, amb El invitado de Drácula, un poc conegut relat escrit prèviament a la novel·la.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Una de les grans sorpreses de la versió islandesa és que la temperatura de les escenes entre Harker i les vampires acòlites del comte puja molts graus. L’erotisme és molt més accentuat que en l’original. Aquí s’obren diverses incògnites. ¿Va ser el mateix Stoker qui va decidir rebaixar-lo en l’edició original? ¿O van ser els traductors nòrdics els que es van deixar portar per una moral molt més oberta? «El 1900 –diu De Roos– les persones eren molt menys puritanes a Reykjavík o Estocolm que a Londres. Valdimar es burlava en un article d’una llei que als Estats Units prohibia a un home penjar la bugada de la seva roba interior en un lloc on una dona desprevinguda pogués veure-la. El traductor suec estava familiaritzat amb l’art escultòric clàssic, per a ell no va ser cap problema incloure una sèrie de dones boniques nues en la seva nova versió".

Seqüeles i preqüela 

 Respecte al nebot besnet, Dacre, nascut al Canadà, atleta olímpic, es va llançar fa una dècada a la realització d’una seqüela de Dràcula, amb l’ajuda del guionista Ian Holt que seguia, segons sembla, les notes originals de Stoker encara que la trama i els personatges tenien tantes referències modernes que era difícil creure en la seva fidelitat. A més, bona part de la crítica no va rebre amb gust el resultat i li va dedicar adjectius com «mediocre» i «sensacionalista».  No obstant, això no sembla haver aturat el descendent i responsable de la gestió de la propietat intel·lectual del seu oncle besavi. Actualment està escrivint, de nou amb Holt, una preqüela que apareixerà en anglès l’any que ve i que ja té venuts els drets cinematogràfics. «A l’obra –explica–, un Bram Stoker de vint-i-pocs es troba amb un personatge malvat que l’empresona en una torre. La reclusió és aprofitada per qui acabarà sent el pare de Dràcula per prendre notes dels esdeveniments que el van portar a aquest lloc i que estan relacionats amb un monstre i amb la revelació que sota de cada ficció escrita s’amaga una veritat». Dràcula continua donant joc.