El poble dels suïcides

Un lloc on la gent va a suïcidar-se. Paraíso Alto (Anagrama). El topònim serveix de títol a la segona novel·la del saragossà Julio José Ordovás, que ha destil·lat una paràbola d’aires buñuelescos carregada de soledat i d’humor negre. Una novel·la breu, perquè breu és el temps que aquest crític literari i forner té per a la creació literària. «He d’esperar que el meu fill s’adormi, perquè li costa molt i no se’n va al llit abans de la mitjanit. Això ha influït en l’atmosfera una mica somnàmbula que té la novel·la».  

    

Allunyat dels pressupostos realistes de molts dels seus companys escriptors en el que s’ha començat a anomenar, no sense conya, l’Aragon Power (una altra de les etiquetes aglutinadores que a Jorge Herralde li agrada utilitzar), Ordovás agafa prestat el nom d’un poble real de Terol per ordir una trama de tocs surreals. Un home, amb aspecte d’espantaocells, arriba a aquest poble fantasmagòric per acabar amb la seva vida però en l’últim moment se’n penedeix i decideix quedar-se allà acompanyant com a àngel guardià tots aquells decidits a suïcidar-se, cosa que propicia una processó d’històries estranyes i extravagants amb ressons de Javier Tomeo, Franz Kafka i Jacques Tardi (a aquest últim i al seu còmic Ici Même deu l’aspecte chaplinesc del protagonista).

    

Però ja des de la primera línia, «Jo també vaig venir a Paraíso Alto a suïcidar-me», la novel·la ens porta per al·lusions a una altra geografia, el desert de Juan Rulfo i el seu Pedro Páramo. «El desert mexicà em fascina –diu– com em fascinen els pobles abandonats. I a Aragó tenim l’un i l’altre. Un poeta, Julio Antonio Gómez, va dir que Saragossa limita al sud amb la desolació, i Roberto Bolaño va descriure el seu cel com auster i burleta. En aquelles extensions seques s’han arribat a rodar westerns i és fàcil imaginar-se un paisatge com el de Rulfo. Nosaltres no tenim la violència però sí l’humor desesperat determinat pel paisatge». Així que a ningú ha d’estranyar-li que la geografia dramàtica sigui un personatge més de la novel·la perquè Ordovás va créixer en un poble molt pròxim a les ruïnes de Belchite , i ara que viu a Saragossa no ha deixat de somiar amb aquell lloc «on conviuen vius i morts».

PROSA CONCISA

I tot això ho explica amb una prosa concisa i directa que, explica, coincideix amb la seva manera de parlar, sense floritures. «Intento que la poesia no es filtri en el que faig. Tampoc m’interessen les frases complexes. Imagina’t el que devia ser prendre’t un cafè amb Proust, tot i que era un gran escriptor. Però jo, personalment, prefereixo l’estil nu de Simenon».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

    

Tractant-se d’una paràbola no és estrany que Ordovás es declari lector habitual tant de la Bíblia com de La historia del orden de San Jerónimo del Padre Sigüenza, de la qual Juan Benet va assegurar que era el millor exemple d’una prosa perfecta. «Jo presumia davant del meu amic l’escriptor Ismael Grasa que els quatre anys que vaig estudiar en un seminari no m’havien produït cap trauma. Però Grasa, amb la ironia que el caracteritza, em va dir que potser els meus lectors no pensaven el mateix». I somriu amb innocència, mentre t’explica que li agraden les velles fotografies de morts tan populars al segle XIX, perquè sap que en aquests clarobscurs hi ha el motor de la seva literatura.