La invasió dels robots (bons)

El Japó és el tercer país més robotitzat del món. Segons la Federació Internacional de Robòtica, és el tercer amb més robots en relació amb els treballadors, però el primer pel que fa a robots a la casa i per a serveis. Però, de fet, una de les característiques de la societat nipona és que, lluny de veure els robots com una amenaça, els consideren una part positiva de la societat, en part per la imatge que històricament se’ls ha donat en el manga, on sèries com Mazinger, Astroboy, Evangelion i Gundam van convertir els androides en aliats de la humanitat. El Saló del Manga repassa aquest any el fenomen dels robots amb conferències, convidats i una completa exposició on  es poden veure robots reals.

L’obsessió del Japó pels robots es remunta als anys 70. Després de la postguerra, el país va propiciar el desenvolupament de la indústria amb préstecs a interès molt baix, cosa que es va traduir en un ràpid desenvolupament econòmic. Però a finals dels 60 i principis dels 70 es va presentar la necessitat d’augmentar la productivitat, sobretot en l’automoció. I la solució va arribar de la mà dels robots.

«A diferència del que passa als Estats Units o a Europa, al Japó la imatge que tenim dels robots és positiva, i no són els culpables de les crisis ni ens robaran els llocs de treball», assegura a aquest diari el doctor Takanori Shibata, investigador sènior de l’Institut Nacional de Ciència i Tecnologia Industrial Avançada del Japó (AIST) i convidat al Saló del Manga. «Per a nosaltres els robots són ens que hi són per col·laborar, per ajudar la societat. És així perquè ajuden en la indústria des dels anys 60 i 70, però també per la imatge positiva que se’ls va donar en el manga i l’anime», afegeix.

Osamu Tezuka, considerat el déu del manga, va començar a publicar el 1952 un manga anomenat Astroboy. Explica la història d’una societat on els robots i els humans conviuen, i on un professor crea un robot anomenat Astroboy que té habilitats i poders per lluitar contra el mal. A més, experimenta sensacions humanes. «Va ser un èxit de masses, i va marcar la tendència de la indústria», afegeix Shibata.

Els robots es van convertir en un tema recurrent. I els metxes (robots gegants) van començar a inundar les revistes de manga i les sèries de televisió. Mazinger Z, Gundam, Macross o més tard Escaflowne i Evangelion van gaudir de gran èxit. Però els robots no sols eren gegants, sinó també n’hi havia de mida humana: Chobits, Yotsuba i Dr. Slump en són bons exemples.

Mentre el manga i l’anime comptaven amb desenes de títols amb protagonistes mecànics, en les indústries reals els robots ajudaven a empènyer l’economia. I també començaven a aparèixer els primers robots per a la llar.

El robot Asimo d’Honda va ser també un èxit (any 2000): un androide humanoide podia caminar, córrer i fins i tot pujar pendents i escales. Mentrestant, Sony venia desenes de milers i milers d’Aibo, un robot-gos per a la casa.

Robot terapèutic 

Notícies relacionades

El renaixement de Mazinger Z

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

L’aposta de Shibata va ser crear el robot terapèutic Paro. Els seus orígens es remunten al 1993, i l’objectiu era un robot capaç de «ajudar tot tipus de malalts, en especial els que tenien malalties psíquiques». Paro (comercialitzat com a Nuka a Espanya) té forma de foca. Té multitud de sensors, i per això el robot reacciona quan s’agunta, se li parla, se l’acaricia...

«Els animals de companyia són molt bonics, però hi ha gent que no els pot tenir a casa», comenta Shibata. A més, hi ha malalts que són més proclius a interactuar amb animals (o un robot amb forma animal) que amb metges humans. El pròxim projecte de Shibata: «Portar Paro a l’espai». Està en negociacions per incorporar-lo a la futura missió espacial de la NASA al planeta Mart, perquè acompanyi els astronautes.