LES ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

Quan el feminisme es va imposar a cops de raqueta

'La batalla de los sexos' recrea el llegendari partit que va enfrontar el 1973 la número u del món Billie Jean King amb l'exguanyador a Wimbledon Bobby Riggs

Tràiler de ’La batalla de los sexos’ (2017) / periodico

4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Conegut als annals de la cultura pop com la batalla dels sexes, el llegendari partit que el 21 de setembre del 1973 va enfrontar la llavors número u del tennis femení, Billie Jean King, amb l’antic guanyador de Wimbledon Bobby Riggs no va ser tant un esdeveniment esportiu com un circ. Aquella tarda, Riggs, de 55 anys, va accedir a la pista muntat en una calessa empesa per pneumàtiques models; per treure més profit del partit, havia firmat un contracte per promocionar una marca de caramels –cosa que el va obligar a jugar tot el partit vestint una ridícula caçadora– i un altre per publicitar una marca d’aftershave famosa per una campanya publicitària que mostrava homes practicant arts marcials amb dones luxurioses. King, de 29 anys, ho va fer en un palanquí envoltat de plomes d’estruç, transportada per uns galifardeus disfressats d’esclaus egipcis. I portava un obsequi per a Riggs: un porc.

El partit, emès en directe en televisions de tot el món, segueix sent el més vist en la història del tennis nord-americà. Considerat en termes esportius, això sí, va ser un avorriment. Sigui com sigui, es va convertir en un referèndum de facto sobre la legitimitat de les dones per practicar esports de competició i, en general, sobre els seus drets socials. Per això, resulta estrany que Hollywood hagi trigat més de quatre dècades a agafar-ho com una font d’inspiració.

«En realitat, el tema de fons és molt més que un partit: el naixement del tennis professional femení», va explicar la mateixa King al passat Festival de Toronto sobre La batalla de los sexos, el biopic protagonitzat per Emma Stone i Steve Carell que ara arriba als cines. «Gràcies al que vam aconseguir llavors, les dones van poder començar a competir i a ser celebrades més pel seu talent que per les seves cames», va afegir. La pel·lícula, efectivament, rememora els obstacles que King i altres tennistes van haver de superar per demostrar que eren dignes de tenir el mateix salari i el mateix respecte que els seus homòlegs masculins –en aquells temps, ells guanyaven al voltant de vuit vegades més–. Amb aquest objectiu van crear l’actual Associació de Tennis Femení (WTA) i, així, van facilitar el camí per a la paritat a la qual l’esport segueix acostant-se avui.

Descobrir la seva sexualitat

Cert temps després, King va acabar sent també una de les primeres esportistes homosexuals de sortir de l’armari. Dirigida per Jonathan Dayton i Valerie Faris (Petita Miss Sunshine, 2006), La batalla de los sexos mostra la tennista iniciant un flirteig clandestí amb una perruquera anomenada Marilyn Barnett –amb qui anys després va mantenir una lamentable pugna legal– malgrat el seu matrimoni i l’homofòbia imperant. «Espero que el públic entengui els desafiaments que vaig haver d’afrontar per descobrir la meva sexualitat», aclareix King, que ha participat en la pel·lícula en qualitat d’assessora i que es manté activa com a defensora dels drets de la comunitat LGTB. «I si la meva experiència ajuda perquè almenys una persona se senti més còmoda dins de la seva pròpia pell, haurà valgut la pena».

Billie Jean King i Bobby Riggs, abans del seu històric enfrontament del 21 de setembre de 1973.

Pel que fa a Riggs, el 1973 s’havia convertit en una excèntrica personalitat mediàtica dotada d’un ego gegant i gran tendència a la provocació: solia dir que els hàbitats naturals de les dones eren la cuina i l’alcova. En les setmanes prèvies al partit, es va dedicar a deixar-se veure envoltat d’animadores i a exagerar públicament la seva vena sexista. La pel·lícula, això sí, rebutja demonitzar el vell campió. Més aviat el retrata com un bufó inofensiu, necessitat de certa publicitat i, sobretot, de dòlars per finançar la seva ludopatia. «En realitat, era una bellíssima persona», recorda ara King. «Vam ser amics fins que el càncer de pròstata se’l va emportar fa 20 anys».

El dolent de la pel·lícula

Notícies relacionades

El verdader dolent de la pel·lícula és el promotor Jack Kramer, home fort de l’establishment tennístic en una època en què el circuit femení començava a guanyar protagonisme. Les dones eren cada vegada més ràpides i agressives a la pista, i les audiències començaven a prestar-los atenció. Malgrat això, Kramer i els seus socis seguien veient el tennis femení més com una curiositat que com una verdadera competició. El partit, recorda King, va canviar moltes mentalitats. «Gràcies a ell, molts pares es van adonar que volien que les seves filles tinguessin més oportunitats les que havien tingut les seves germanes i esposes. L’expresident Barack Obama em va dir una vegada que havia vist el partit als 12 anys, i que fer-ho va tenir un impacte enorme en l’educació que ell i la seva dona Michelle van donar a les seves filles, Malia i Sasha».

 Steve Carell i Emma Stone, en un fotograma de 'La batalla de los sexos'.

Sigui com sigui, La batalla de los sexos funciona així mateix com a recordatori que les desigualtats salarials segueixen irresoludes 44 anys després. Després de tot, Emma Stone, l’actriu més ben pagada del món, guanya la meitat del sou de l’intèrpret masculí més ben pagat, Mark Wahlberg –queda clar qui guanyaria en un hipotètic duel actoral entre tots dos–. I també el món del tennis segueix sent escenari d’actituds anacròniques. Fa només cinc mesos, després que Serena Williams guanyés l’Open d’Austràlia –per llavors estava embarassada–, John McEnroe va afirmar sense tallar-se que al circuit masculí la tennista com a molt ocuparia el número 700 del rànquing. En aquest sentit convé recordar que fa 17 anys va estar a punt de celebrar-se una nova edició de la batalla dels sexes, en aquesta ocasió entre McEnroe i Williams, organitzada ni més ni menys que pel magnat i avui president nord-americà Donald Trump. «El món actual és especialment misogin», lamenta King al respecte. «Les dones hem fet molts progressos, però necessitarem dos segles més abans d’aconseguir una igualtat de debò».