Vicente Molina Foix: genialitats en embrió o la cendra del temps

És sospitós que el mateix autor cregui que ha d’indicar a quin gènere pertany la seva obra. O es tracta d’un gest còmplice que alerta sobre com s’ha d’interpretar, com Magritte quan va titular Això no és una pipa, o delata la inseguretat (o la indiferència), com aquell cervantí pintor d’Orbaneja que escrivia Este es gallo al seu quadro per evitar malentesos. Vicente Molina Foix sap molt bé en quin territori es mou, com Magritte. Fa anys que ha decidit (o ha necessitat) drenar el seu propi passat per proveir de contingut la seva obra en marxa, però sense caure en la moda carregosa de l’autoficció, ni en l’oberta autobiografia ni, encara menys, en les memòries d’Abuelo Cebolleta.

    

No ha volgut renunciar a les llibertats de la literatura encara que, emparant-s’hi, resolgui aquí ser serf voluntari dels fets, els que li van determinar el camí des de la infància fins a una adolescència cinèfila i pedantesca en què es va integrar en un dels grupuscles literaris més bombejats de començaments dels anys 70, el dels nueve novísimos que va llançar el 1970 Josep M. Castellet. A aquestes llicències al·ludeix el subtítol novela romántica, i al dret que l’autor concedeix al lector de llegir aquesta evocació veraç d’un passat cert com una novel·la sobre l’ingrés en el món d’una partida de somiadors vehements, envanits i il·lusos.

EL GRUPO DE LOS SEIS

En la recreació dels seus anys formatius en el camp literari i en l’amorós i sexual compareixen els còmplices del moment, els del Grupo de los Seis, forjat a Barcelona al voltant de Pedro (Pere Gimferrer), els germans Moix (Ramón –encara no Terenci– i Ana María), nucli al qual es va adherir Guillermo (Carnero) i després l’excèntric i brillant –i psicòtic– Leopoldo (María Panero). Pel·lícules, llibres i sexe van ser els raïls entrecreuats per on van circular aquells anys, entre polsos de talents genialoides i puixants (amb el de Gimferrer avassallant), entre rivalitats amoroses (tots enamorats de l’ambigua i fugissera Ana María), entre precocitats a la carrera.

    

Infon vida a gent i episodis sense ni un bri de nostàlgia (almenys fins a les últimes 30 pàgines), amb humor (n’hi ha en el record del Cela que el va enlluernar als seus 16 anys) i una mica de condescendència. La mirada a aquell passat es fa des d’ara, en el tall rom dels 70 anys, des d’on el narrador es dirigeix al tu que va ser, al jove sense ànima que va anar a la recerca d’una que li anés bé per dins. És una mirada tendra i comprensiva, però no absolutòria, perquè res exculpa aquell noi de la seva fredor invisible, de la seva petulància i superficialitat, per un altre costat compartides amb altres coetanis.

    

En aquesta novel·la de si mateix, Molina Foix aprofundeix el seu determini de furgar en els fonaments de la seva identitat mitjançant l’escriptura, defugint argúcies i simulacions i exhibint l’arma poderosa d’un estil directe, sense escarafalls, que s’assembla molt a una confidència. De passada, ineluctablement, aconsegueix també una novel·la generacional en què es perfila el rerefons social i cultural dels que havien de protagonitzar part de la transició literària als anys 70. En la seva dimensió privada i com a retrat de grup, El joven sin alma és un llibre (¿novel·la, esquinç autobiogràfic?) molt valuós destinat a ser rellegit i redescobert. Ara que acaba d’aparèixer convé que no passi com una novetat més: a les seves pàgines hi ha deixat la seva lúgubre ombra el temps quan, en el seu transcurs, tot ho arracona i allunya. 

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre