Estrella Morente: "La meva única bandera és el meu flamenc"

Estrella Morente (Granada, 1980)torna al Palau de la Música amb un magnífic sextet per celebrar tres lustres d’una carrera brillant en què ha tocat tota classe de palos. Als 37 anys, la filla gran del mestre Enrique Morente considera un regal tornar a un escenari tan ple de records per a ella, malgrat l’agitació política.

–Torna al Palau per inaugurar el festival De Cajón!

–Arribo amb una il·lusió enorme. Encara que he vingut moltes vegades, sempre és com la primera vegada. La meva relació es remunta a molt enrere, a quan era una nena i venia amb el pare, i veia recitals de cante meravellosos, d’ell i d’altres artistes. També coses clàssiques, perquè el meu pare ens portava a tot arreu a disfrutar i a enriquir-nos. El Liceu i el Palau són temples de la música, catedrals universals. No tan sols són del millor que hi ha a Catalunya i a Espanya, sinó al món sencer.

–¿Serà un concert especial? 

–S’estan vivint moments de molts canvis. Però no opinaré sobre la situació política, no me’n sento preparada. El meu únic objectiu és aferrar-me a la cultura, que ens explica d’on venim i cap on anem. L’art està per damunt de tot, no té escuts ni banderes, no té pàtria. L’art és de l’aire, forma part del respirar, del sentir. La meva única bandera és el meu flamenc, la meva veritat.

–¿Com es viu la crisi catalana des de fora? 

–És curiós. Per mi, musicalment es tanca un cicle important en molts sentits. I veient com es mouen els temps, sento que també es tanca un cicle històric després del qual res no quedarà igual. No sé on anem, però sí crec que s’obre un altre cicle, un altre moment diferent.

–¿Quin repertori interpretarà? 

–Voldria tancar aquesta etapa amb una recopilació de moments meravellosos viscuts amb el Palau ple. Per mi aquests concerts han sigut molt més que aliment per a l’ànima. Cantaré 'Moguer', el poema de Juan Ramón Jiménez musicat per Enrique Morente. I 'En lo alto del cerro de Palomares'. I també 'Entre dos sombras', un poema de Javier Egea amb música d’Astor Piazzolla que per mi no és un tango, per mi és l’Argentina. És important cantar-lo en aquest moment perquè la lletra és molt bonica: «'El mapa señalado con dos cráteres, corazones escritos con soledades'». La música serà el fil conductor dels meus sentiments i, com sempre, un altaveu del diàleg, la pau i la cultura. 

–¿Quina és la seva posició respecte al manifest 'Andalusia pel diàleg' firmat per José Manuel Caballero Bonald, Benito Zambrano, Baltasar Garzón i Kiko Veneno, entre d’altres?

–El primer, dir que el desconeixia, perquè he optat per allunyar-me de tot aquest excés informatiu. Si connectava amb ell no podia centrar-me en el meu repertori al Palau. A més, tinc altres compromisos professionals i per mi és important rendir a l’escenari. He de tenir el cap ficat al màxim en la meva obra. Això no significa que miri cap a un altre costat o que sigui una ignorant, però m’he promès aïllar-me. No vull que res faci moure la meva barca, que ara mateix és l’art i la cultura. A través d’elles expressaré les meves idees al Palau. 

–El seu missatge serà musical. 

–El meu cante és la meva manera de reivindicar el meu lloc a la societat. Pot ser que m’equivoqui, i valoro l’entrega i valentia dels qui alcen la veu per defensar el que creuen, que siguin ferms en les seves idees, però a mi l’únic que em dona la convicció del que vull ser és el meu flamenc. Com més concentrada estigui, més podré aportar a través de la meva música, i aquesta és la millor manera en què puc ajudar, perquè jo no tinc la solució…

–Ni vostè, ni ningú. 

–Però molts prometen tenir-la i això m’espanta molt. Els qui es pensen que la tenen, d’una banda i de l’altra, em preocupen. ¿Com es pot tenir la seguretat i l’atreviment de creure que un està en possessió de la veritat? L’única veritat està en l’art.

–¿Treballa en un disc nou? 

–En un, no; en diversos. Com faig més d’una cosa alhora, de vegades se m’acumula tot i és difícil donar prioritat a un projecte. Estic preparant un disc en directe amb Rafael Riqueni i, a la vegada, estic ficada en un disc d’estudi que alterno amb les meves actuacions, entre las que hi ha un compromís que m’entusiasma: una gira amb Ainhoa Arteta. A més de ser una de les veus líriques més importants del nostre país, per mi ha sigut un descobriment com a persona. Ainhoa és una delícia.  

–¿Tanta empatia necessita amb els seus col·laboradors? 

–Sempre. La part humana és la més important. Si ets bona persona i no ets bon artista, tens possibilitats de tirar endavant. Al revés, si ets bon artista i no vals com a persona, per a mi no vals un duro. Valoro més l’ésser humà. No hi ha cosa més bonica que ficar-te al llit amb la consciència tranquil·la. Valoro més això que ser el més guapo, el més ric, el més famós o el més exitós. A mi m’interessa pujar al podi de la meva consciència per dormir a la nit.

–Li espera un recital amb el pianista Javier Perianes a Portugal. 

–Sí, amb les set cançons de Manuel de Falla i el repertori de cançons populars recollides per Federico [García Lorca] i l’Argentinita. He tingut l’oportunitat de treballar-les de manera especial amb el mestre, que a més de ser un estudiós de Falla és molt meticulós amb la partitura. Musicalment m’ha ajudat molt a entendre coses que les flamenques potser ens inventàvem abans. M’ha donat l’oportunitat de conèixer una forma diferent d’interpretar aquestes obres. No hi ha res millor que els músics amb qui treballes et responguin, t’emocionin, et sorprenguin.

–Enrique, el seu germà petit, ha tret el seu primer disc en solitari. ¿Creix la competència? 

–Enrique ha superat les expectatives. Té l’afició i les ganes d’aprendre dels mestres per després projectar el que té al cap. Ell és el futur, li veig una ànsia brutal d’avançar. Vol conèixer tots els instruments. Tocar la guitarra, instrument que va estudiar, li va molt bé. És el primer cantaor que toca a l’escenari. Alguns han cantat alguna lletra però no hi ha hagut mai un cantaor que toqui i canti com ho fa aquest nano. S’ho ha pres molt seriosament i això m’entusiasma.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

–El 13 de desembre es complirà el setè aniversari de la mort del seu pare. ¿La seva família sol fer res d’especial aquest dia? 

–Sempre que s’acosten aquests dies prefereixo no existir. Fins i tot deixo el mòbil. No em comprometo a actuar o a fer res professional  perquè no sé mai com estaré aquest dia. És tant el dolor que no tinc paraules. En la vida passen coses que no haurien de passar mai. Però la vida l’has de viure perquè és un espectacle i en formem part. Cada dia es presenta de forma diferent. Ara vivim aquest canvi radical al nostre país. No sabem què passarà, però res no quedarà com estava.  H