Festí al Museu Picasso

Emmanuel Guigon ha decidit estrenar la seva primera programació pròpia, o gairebé pròpia, del Museu Picasso sense estar-se de res: inaugurant, el dia del naixement del geni, quatre exposicions alhora. Un festí d’art. I un banquet creatiu de degustació i digestió lenta, ja que reuneix un nombre incomptable d’obres i una alta participació d’artistes, encara que el rei, amb  permís de l’inclassificable i enigmàtic Arthur Cravan, és només un: Pablo Picasso. El fet que s’ajuntin quatre mostres és fruit de la coincidència i de determinada voluntat.

La intenció cal buscar-la en el centenari de l’última llarga estada del malagueny a Barcelona, del 5 de juny al 19 de novembre del 1917; només un any després que Cravan participés en el surrealista combat de boxa que el va enfrontar al campió Jack Johnson. Els dos anys, 1916 i 1917, van ser d’intensa activitat intel·lectual a Barcelona, refugi d’artistes a causa de la primera guerra mundial. I els dos esdeveniments omplen les dues exposicions. La tercera mostra ja estava programada tot i que el nou director l’ha capgirada, i té el gravat i els nebots artistes del geni com a protagonistes; i posats a fer, si n’hi havia tres també se n’hi podia afegir una quarta: la que exhibeix les fotografies que Lucien Clergue va fer a Picasso entre el 1953 i el 1973.

Posar-se a resseguir-les totes és complicat. ¿Per on es comença? Les dues primeres llueixen una al costat de l’altra per allò que van ser fets coetanis. Així que endinsar-se en el món real o imaginari d’Arthur Cravan és una opció. La primera cosa és saber que el nom és un pseudònim; i la segona, descobrir que se sap poc del seu naixement i res de la seva mort: el 1918 es va volatilitzar. Se’l va veure per última vegada a Mèxic a punt de navegar fins a l’Argentina. I prou. No se’n va saber mai més res. Ni nota ni cadàver. O va morir o es va reinventar en un altre personatge, ja n’acumulava uns quants: Arthur Cravan, Robert Miradique, W. Cooper, E. La Jeunesse, Marie Lowitska, Édouard Archinard... Com a aquest últim va pintar 40 obres que va exhibir a la galeria Bernheim-Jeune, el 1914. I amb el de Cravan va editar la revista Maintenant en la qual exercia de tot, fins i tot de venedor: al carrer i amb un carro de verdures.

Aventurer, poeta, boxejador, viatger i un «colós místic», segons Mina Loy, dotat d’un físic imponent; també «un artista sense obra, que va confondre art i vida, i que va ser model dels dadaistes i els surrealistes», segons l’opinió de Guigon. Aquest va ser Cravan, que a més va exercir de performer avant la lettre: El 1913, durant una conferència a París va disparar uns quants trets a l’aire; i el 1917, a Nova York, va pujar borratxo a l’escenari per fer un striptease. Entre un escàndol i l’altre es va instal·lar a Barcelona, el 1916, per evitar anar al front. I el 23 d’abril va desafiar el campió del món de boxa Jack Johnson, va caure per KO al sisè assalt. 

Seguint Khokhlova

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Picasso no hi va assistir, ja que encara no havia aterrat a la ciutat, però la passió del geni per la boxa queda patent al final de l’exposició, on es poden veure imatges del malagueny practicant amb els seus fills. Un final que enllaça amb el 1917 i el pas de Picasso per Barcelona perseguint el seu nou amor: la ballarina russa Olga Khokhlova. La història va lligada amb la dels Ballets Russos de Diaghilev, per als quals Picasso va fer el vestuari de Parade. El que va passar és conegut, però la mostra aporta documentació inèdita, com el rebut que evidencia la desconeguda estada de la parella a l’Hotel Miramar de Coma-ruga; i les fotografies de l’àlbum familiar de Khokhlova en les qual se’ls veu fent turisme per Barcelona: de Colom al Tibidabo. Els cinc mesos van donar també perquè Picasso fes un gran nombre d’obres que al tornar a París va haver de deixar a Barcelona (ara són al museu). Només es va poder emportar una tela: Olga Khokhlova amb mantilla, que ara llueix a la mostra prestada per la família.

Més fotografies, algunes de curioses, com Picasso ballant flamenc o bressolant un nadó, és el que exhibeix l’exposició que reuneix una gran part de les 600 imatges de Lucien Clergue comprades pel museu. I gravats, de tota la família: Picasso, els seus nebots artistes (Fín i Vilató) i la tercera generació: Xavier és el que recull la quarta de les mostres que ocupa la segona planta del Palau Finestres.