Walter Siti es passeja pels suburbis de Pasolini

El primer interrogant que es planteja davant un escriptor com l’italià Walter Siti (Mòdena, 1947) –que ha guanyat el Premi Strega i és considerat al seu país com un petit clàssic contemporani– és per què no ha sigut traduït aquí fins al moment. L’oportunitat arriba amb El contagio (Entreambos), una novel·la que retrata amb cruesa els suburbis romans que tant va estimar Pier Paolo Pasolini. I no és casual que Siti hagi sigut editor de l’obra completa de l’autor d’Una vida violenta.

    

Siti, respectat crític literari, es va donar a conèixer com a novel·lista quan a partir del 1994 va començar a publicar una trilogia d’autoficció marcada per la visceralitat i una descarnada descripció de la seva homosexualitat, que seguia la seva integració de noi sociòpata fascinat pels culturistes que acaba acceptant la seva imatge al món. ¿Aquell era o no era Walter Siti? «El Walter Siti de les meves novel·les fa coses que jo mai hauria gosat fer –explica aquest assolellat matí de tardor a Barcelona, amb loquacitat italiana, un jersei amb tots els colors de l’arc de sant Martí i una bonhomia irònica–. Això va provocar que al final no sabés qui era jo. Vaig quedar devorat pel personatge». Perquè el personatge, amb què l’autor defensava que sexe i consumisme eren la mateixa cosa, va acabar sent un al·licient per a les audiències a la RAI 

–i de passada per a les vendes de l’escriptor– fins que aquest, fastiguejat, va preferir declinar les invitacions que li feien els programes de televisió.

RUE DEL PERCEBE

La resposta a aquest col·lapse personal va ser precisament El contagio, publicada originalment el 2008, novel·la coral que tanca una sèrie de personatges als diferents pisos d’un immoble de la perifèria de Roma (a la manera de La vida manual d’ús de Georges Perec o 13, rue del Percebe) en què el personatge de Walter Siti, més desdibuixat, és un testimoni de la vida dels altres i de com els primers inquilins, els travestis, els jonquis, les prostitutes, els petits delinqüents, els miserables, s’han vist substituïts per migrants extracomunitaris.

    

La novel·la va començar com un reportatge dominical que un diari va encarregar a l’autor, però Siti assegura que es va avorrir en la investigació i va agafar el camí de la ficció, d’enamorar-se els personatges. «M’interessava aquest realisme, gairebé hiperrealista, que mostra, en aquest cas els suburbis, des d’un angle insòlit. El mecanisme de corrupció que uneix els barris alts i baixos de Roma, perquè hi ha molta complicitat entre les forces de l’ordre i la mala vida». La seva manera d’exposar-ho és directa i vibrant, insuportable per a estómacs delicats, una espècie de Fiódor Dostoievski posat al dia, marcat per l’estima per la cosa popular, que és la mateixa que va impulsar Pasolini. I respecte a les diferents especialitats sexuals que es donen cita en la trama, el traductor, Carlos Vitale, assegura que va haver d’investigar molt en el pla lingüístic perquè no sabia quin nom donar a allò en castellà.

LABORATORIS DE LA NOVA SOCIETAT

Siti afirma que la seva obsessió amorosa pels suburbis conté també un afany sociològic: «Els barris burgesos cada vegada s’assemblen més als barris perifèrics. Durant anys la burgesia es va sacrificar per adquirir patrimoni que llegar als seus fills. Però això ja és història. Avui tot es vol ràpidament i la publicitat t’hi obliga. Ningú t’impulsa a estalviar. Així que he contemplat i retratat els suburbis com un laboratori per a una realitat social més àmplia. A més, allà els homes i les dones tenien menys reticències a l’hora de sincerar-se i al cap de 10 minuts era fàcil que t’expliquessin la seva vida amb una ingenuïtat que un burgès no es permetria mai».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

    

Admet que a pesar de la controvertida duresa de les seves novel·les, el Premi Strega a Resistere non serve a niente, li va donar certa pàtina de respectabilitat. «Però ho he espatllat amb el meu últim llibre, Bruciare tutto, que va aparèixer l’any passat». No importa que asseguri que ell no s’identifica amb el capellà pedòfil que el protagonitza: tot Itàlia ha llegit la novel·la en clau condescendent amb l’abús i no l’hi han perdonat. Són els riscos d’anar a contracorrent.