Arturo Pérez-Reverte, a punyalades per Tànger

«Falcó, Lorenzo Falcó. Al servei del Caudillo (de moment)». Així titulàvem fa un any la pàgina que vam dedicar a 'Falcó', la primera novel·la protagonitzada per un amoral senyoret de Jerez reclutat com a espia per als militars rebels després d’una carrera com a traficant d’armes al millor postor. Però oblidem-nos de Bond. En la seva segona entrega, 'Eva', el joc al qual s’ha entregat Arturo Pérez-Reverte queda més definit: hem de passar al blanc i negre de Casablanca, la pel·lícula que en realitat s’havia de desenvolupar a Tetuan, on als seus cafès i carrerons es creuaven espies, refugiats i traficants. «Aquesta era la verdadera 'Casablanca'», explica el novel·lista al restaurant Hammadi, davant les restes del Cine Alcázar. «Eva és una novel·la canònica d’espies», afegeix, amb referents clàssics com Somerseth Maugham, Eric Ambler, el primer Graham Greene. «Quan el factor humà era decisiu».

Falcó es torna a enfrontar, en el Tànger del 1937, a Eva Neretva, agent soviètica a qui va salvar la vida a la novel·la anterior. Ella ha d’aconseguir que el vaixell de càrrega Mount Castle, refugiat al port internacional, arribi a Odessa amb 30 tones d’or. Ell, que la tripulació del destructor rebel Martín Álvarez, amb qui els republicans han jugat al gat i a la rata i que està atracat al mateix moll, acabi obtenint els lingots i monedes, en lloc d’enviar mercant i càrrega al fons de l’Estret. Els dos, l’heroica militant i el canalla sense escrúpols, acaben al llit, peguen amb fúria les parts toves més vulnerables del contrari, successivament.

Els verdaders gestos de noblesa queden per a Quirós i Navia, els capitans asturians dels dos vaixells. «Fins i tot en la guerra, un marí respecta un marí. M’he criat amb molts, el mar és implacable i crea llaços de solidaritat i lleialtat», sentencia l’escriptor. Falcó apunyala amb fúria, però les baixeses més vils queden reservades per al sàdic pistoler barceloní (posi-li la cara de Peter Lorre) Paquito Araña. Perquè de vilesa n’hi ha. Tortura. Una visió colonial del moro. Una escena de l’estil Dominique Strauss-Kahn amb una cambrera berber. «El món era així, era el 1937. No podem jutjar el passat amb els ulls del present», sosté Pérez-Reverte.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Les pistes que deixa anar sobre el passat de traficants d’armes de Falcó i, sobretot, un personatge com Moira Nikolau (una bella, madura i manca grega de l’Àsia Menor, a qui va salvar de les massacres d’Esmirna, abans de convertir-se en la seva amant, i que ara, amb les galtes tatuades com els berbers, l’acull a casa seva, a Tetuan, entre copetes d’absenta i vapors estupefaents) tenen un aire familiar per al lector d’Hugo Pratt. L’hi diem. Discrepa. «Moira és una dona a qui vaig conèixer quan jo navegava amb 23 o 24 anys. Jo no escric des de les meves lectures, sinó des de la meva memòria. Jo he conegut a Angola homes per qui matar i torturar són eines. Jo ho he viscut. No és Corto Maltès. Escric d’un món que jo he conegut».  

«Cada escena del llibre succeeix en un lloc real de Tànger», explica Pérez-Reverte. El Zoco Chico, una placeta plena de cafès al centre de la Medina; el Fuentes dels franquistes i el Central dels republicans. L’avui decadent Hotel Continental. Els carrers per on ressonen els passos dels perseguidors i les cantonades darrere les quals s’espera una ganivetada podrien ser qualsevol de la Medina d’una ciutat que en aquells anys era, per Pérez-Reverte, «perillosa i fascinant». Molt abans que arribessin «Bowles i tots aquells diletants».