'Taxi', de Carlos Zanón: el sentiment 'trànsit' de la vida

El protagonista, Jose, va voler ser escriptor i conserva l’orgull diferencial del lector de criteri exigent, del discurs que no va arribar a tenir èxit en estil literari, del gust per la millor música. Però l’anomenen Sandino, és taxista i sap que ha sigut derrotat en tots i cadascun dels flancs de la seva vida. La relació amb Lola, la seva dona, és un paisatge lúgubre del qual li arriba una remota notícia per telèfon i és alhora un recordatori de la seva ineptitud sentimental i una prova de la rudesa que practica amb altres dones. També Héctor, l’exmosso propietari del bar Olimpo, és una altra prova de la seva matusseria, o més aviat la seva dona Verónica, que el va abandonar, embarassada, després d’un afer amb Sandino. Ni tan sols Sofía, la seva amiga taxista, té amb ell una actitud franca quan es veu ficada enmig d’un embolic que sembla sortit d’After hours (Quina nit!) de Martin Scorsese. I, malgrat les penes, sembla un paio en qui confiar, com li passa a Ahmed quan sospita que el seu germà pot estar sent engolit per les aigües movedisses del gihadisme.

    De l’atropellat paràgraf anterior se’n pot deduir que aquesta novel·la de Carlos Zanón es recolza en els seus personatges, unes criatures molt ben forjades, esculpides a cops de maça, extretes del costat menys favorable del joc social, on la dignitat inicia la seva retirada. És innegable l’originalitat d’aquest taxista insomne, culte i abatut que ha trencat hostilitats contra si mateix, que recala en diferents cossos femenins sense ànim de quedar-s’hi i que s’enamora de l’única dona que és improbable que pugui tenir, Nat, la dona d’un novel·lista que és la seva contrafigura. Però la fortalesa de la novel·la no depèn només de la seva vigorosa galeria de perdedors i ànimes en pena, incloent-hi els clients que entren i surten del taxi carregats amb les seves petites històries, sinó que s’aconsegueix gràcies al competent desplegament i control de la maquinària argumental, pròpia d’una novel·la policíaca o d’espies, sense que Taxi pugui considerar-se amb propietat com a tal.

    Zanón, que coneix les entreteles del gènere negre, ha preferit acollir-se a una forma de realisme brut, cruïlla de costumisme naturalista i de derrotisme carverià amb ocasionals pinzellades de tendre afecte pels seus ninots. L’efecte resultant és un aglomerat d’èpica de l’inframon dels desheretats per la sort i lírica d’una esperança buida, a penes fundada en una laboriosa solidaritat humana.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

NOVEL·LA OBSCURA / Encara que hi ha una trama ben ordida, la novel·la avança gràcies a Sandino i a les escenes que s’encadenen en un muntatge cinematogràfic dissenyat per armar una imatge calidoscòpica de Barcelona, canalla i de casa bona, una imatge cosida per les carreres del taxi des de la misèria fins a la sumptuositat. El fons musical el posa The Clash, l’àlbum triple del qual Sandinista! (1980) no només presta el sobrenom al taxista, sinó als títols dels capítols, i m’atreveixo a dir que també el ritme narratiu d’alguns d’ells. A Zanón li ha sortit una novel·la obscura, amb rivets existencialistes i rampells poètics, travessada per un sentiment trànsit de la vida, on tot transcorre com obeint un tràgic determinisme, en una anodina intranscendència que tot just oculta la monstruosa necessitat de comprensió i amor dels seus personatges. Zanón ha aconseguit la novel·la nocturna d’una nova Barcelona.