CRÒNICA

John Legend, pensant en gran

El cantant d'Ohio va fondre sensualitat i èpica en la presentació de 'Darkness and light' al Palau Sant Jordi

zentauroepp40516063 barcelona  12 10 2017 concierto de john legend en el palau s171013134438

zentauroepp40516063 barcelona 12 10 2017 concierto de john legend en el palau s171013134438 / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

El 'soul-r’n’b' urbà adult contemporani –com l’etiqueten als Estats Units– practicat per John Legend guanya definició a 'Darkness and ligh't, el seu cinquè disc, un treball que emergeix entre la nebulosa de duets i participacions en bandes sonores associada a la seva carrera. Perfils sonors més avançats, accents polítics i aires de realització personal acompanyen aquesta obra que va mostrar dijous en un concert, com és comú en ell, vestit per vèncer.

Fa tres anys ja vam poder observar a l’Auditori del Fòrum el seu gust per la posada en escena èpica. I al Palau Sant Jordi, Legend va fer honor al seu cognom artístic oferint-se com una figura que, apel·lant a valors humanistes, acaricia una dimensió mítica: «Vull donar-vos el millor que hàgiu tingut mai», va anunciar. Pretén que cada nit sigui grandiosa i memorable, i hi va haver motius per pensar que ho va ser per a una audiència que no és gegantina en aquest lloc del món: únicament va ocupar una quarta part del Sant Jordi, adaptat al format d’amfiteatre.

SOMNI I FOSCOR

Legend segueix sent un cantant de tall clàssic, que col·loca la seva veu commovedora en primer pla i es fa fort en les balades ('I know better' va obrir la sessió com un manifest d’alliberament enfront del que els altres esperen d’ell), si bé una cançó de signe diferent, com és 'Penthouse floor', va transmetre una interessant barreja de somni i sensualitat, de cadència funky reforçada pels metalls i el trio de coristes.

 El ritme pesat de 'Darkness and light', el libidinós 'r’n’b' d’'Overload' («que vaig compondre amb el meu amic Miguel», va explicar) i la foscor de 'What you do to me' van donar cos a una primera meitat del xou assentada amb èxit en aquest nou material en què conflueixen talents molt variats: producció, entre altres, de Blake Mills (Alabama Shakes) i d’un equip de coautors que va des de John Ryan (One Direction) fins a Will Oldham. ¿Qui ho pot superar, això?

ACCENTS POLÍTICS

Notícies relacionades

Legend va ser el 'crooner 'concentrat que s’asseu al piano buscant la intimitat ('Save the night)' i el 'showman' al qual una fan mig despulla a plaer ('Slow dance'), tot plegat entre imatges històriques de manifestacions pels drets civils i contra el racisme, ajustant-se a la idea que l’estrella pop actual no pot ignorar una certa complicitat sociopolítica. I amb aquest punt de sobreexcitació amb què força cada situació perquè deixi empremta. Amb Legend no és tan terrible que una cançó sigui convencional: ja s’encarrega ell que deixi de ser-ho.

Encara que té repertori per construir un concert de dues hores, va integrar versions de 'Superfly', de Curtis Mayfield, i un 'God only knows', de The Beach Boys, en una presa 'a cappella' sentida i ajustada. Legend pensa en gran com a personatge, però com a intèrpret no cau en excessos. I confia en les seves cartes més sensibles per culminar la nit: 'Who do we think we are', el 'So high' amb cors èpics i el bis amb el seu gran èxit, 'All of me', seguit de 'Glory', el duet amb Common per a la banda sonora de 'Selma'. Legend, d’aquí a l’eternitat.