Desconstruint Rodin

Una obra monumental i complexa. Una obra que són més de 200 obres. Una obra que marca un abans i un després en l’escultura. I una obra que permet seguir tota la trajectòria de l’escultor que va introduir la modernitat en una disciplina condemnada, fins llavors, a repetir les formes clàssiques del passat. Tot això és 'La porta de l’infern'. El gran treball que Auguste Rodin (1840-1917) va abordar durant més de dues dècades. De fet, un treball que mai va abandonar i al qual va tornar una vegada i una altra, i que mai va donar per acabat. I un treball del qual van sortir, entre d’altres, dues de les seves peces més emblemàtiques: 'El pensador' i 'El bes'.

De tot plegat en parla 'L’infern segons Rodin', l’exposició que «dona les claus per entendre l’artista», a judici de la seva comissària, Catherine Chevillot, i que recorre l’evolució d’una de les peces icòniques de l’art, a més de narrar la història fascinant de la seva creació. L’acull la Fundació Mapfre, fins al 21 de gener, i reuneix 150 obres entre dibuixos i escultures, la majoria guixos, matèria a vegades poc valorada però que per a molts és la més pròxima a l’autor, ja que conserva la seva essència a l’haver sigut modelada amb les seves mans. Igual que els dibuixos que per a Rodin «no eren el pas previ per a l’escultura, sinó una manera de prendre notes», apunta la comissària. De fet, abans de començar amb 'La porta de l’infern', va estar un any llegint la 'Divina comèdia' de Dante Alighieri alhora que dibuixava el que s’imaginava.

Dante i Baudelaire

 L’obra del poeta florentí és cabdal per entendre la peça, ja que Rodin s’hi va inspirar, sobretot en el poema de l’'Infern', fins que la lectura de 'Les flors del mal' de Charles Baudelaire el va fascinar de tal manera que va canviar l’estructura i la narració de 'La porta'. «Va arribar a la idea que l’infern no era en el més enllà, sinó en la vida contemporània». Com a conseqüència, «l’estructura lògica de l’obra va trontollar i la peça es va tornar més confusa». Les figures van deixar de representar els turments dels condemnats per reflectir les temptacions que els havien causat; i del catàleg de càstigs creat per Dante va passar a un infern íntim que no va prendre forma de bronze fins a la mort de l’artista, quan el Museu Rodin, custodi del seu llegat, va fondre vuit originals (la llei atorga aquesta qualitat a les 12 primeres fundiciones) a partir del guix realitzat per l’artista.

Però la història va començar, molt abans, el 16 d’agost de 1880, quan Rodin, que sols comptava en el seu haver amb una obra amb certa popularitat, 'L’edat de bronze', va rebre de l’Estat francès l’encàrrec de realitzar unes portes per al futur museu d’arts decoratives. Hi va treballar 20 anys abans d’exposar-la, per primera i última vegada, a l’Exposició Universal de París de 1900. Durant aquest temps va crear figures, les va transformar, combinar, fragmentar, agrupar... I algunes van adquirir vida pròpia.

Laboratori de formes

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

De manera que el 'El pensador' va començar sent una escultura de petit format que representava Minos, el jutge que destina els condemnats a un dels cercles infernals segons els seus pecats; va passar a ser en una imatge de Dante meditant sobre la seva obra per transformar-se en una metàfora del mateix artista, i acabar prenent vida pròpia i mesures colossals, el 1905. Tot i així la peça corona la llinda de la porta, cosa que no fa 'El bes', que recrea el passatge del poema de Dante en què Francesca da Rimini relata el seu amor prohibit amb Paolo Malestata. Havia d’ocupar la part inferior de la fulla esquerra però va desaparèixer de l’obra quan es va independitzar i va créixer en mesures. Era el contrapès d’un altre grup conegut, 'Ugolino i els seus fills', que plasma la reclusió i bogeria d’Ugolino della Gherardesca per haver traït la seva ciutat, Pisa.

Tot apareix a la mostra, que té com a fi entendre com treballava Rodin i evidenciar que 'La porta de l’infern' va ser el seu laboratori de formes. La va construir, exposar, i després desconstruir al crear a partir d’ella un munt d’obres autònomes.