EXPOSICIÓ A MADRID

La Fundació Mapfre exhibeix l'altra cara de Zuloaga

La mostra fuig de la tòpica visió del pintor de l'Espanya negra per aprofundir en l'artista establert a París que participa de la modernitat

zentauroepp40290244 gra107  madrid  26 09 2017   un hombre observa las obras de 170927193800

zentauroepp40290244 gra107 madrid 26 09 2017 un hombre observa las obras de 170927193800 / Victor Lerena

3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Jo vaig estar, fa anys, a Espanya, amb aquell pintor que era el millor dels espanyols [...] i no l’estimaven, a Espanya no l’estimaven [...] Zuloaga». La cita és d’August Rodin que, juntament amb Émile Bernard, va ser un dels dos grans amics que Ignacio Zuloaga va tenir a París. Paul Gauguin, al marge. L’afirmació és certa. A l’Espanya de l’època rebutjaven l’artista guipuscoà. Se’l considerava el gran representant de l’Espanya negra: aquell país de capellans i toreros, bruixes i bailaoras, i aquell país trist, cruel, brut i fanàtic.

Així que ni exposava aquí i gairebé que ni el deixaven exposar fora. El 1900, el Govern espanyol va rebutjar incloure l’obra Vigília de la corrida a l’Exposició Universal del París per considerar que perpetuava una imatge endarrerida i estereotipada d’Espanya. Sí que hi van enviar la tela Trista herència de Joaquín Sorolla, representant d’una Espanya blanca i moderna, a parer de l’Executiu de llavors. Una percepció, la de Zuloaga com el pintor d’una obra lligada a la generació del 98, que se la va fer seva, i per tant de l’Espanya negra, que en certa manera segueix vigent: «Continua resultant un pintor antipàtic que pinta espanyolades», i un pintor al qual es jutja més per la seva «iconografia» que no pas pel seu «talent», segons Pablo Jiménez Burillo.

De talent en tenia, i molt. «És el millor de la nostra època», va deixar escrit Bernard. I a això, a «reivindicar un Zuloaga europeu», a «un pintor que va viure a París i es va plantejar els mateixos problemes que els seus coetanis artistes i que va tenir les mateixes preocupacions i enlluernaments que ells en la seva recerca d’un art modern» s’ha bolcat l’exposició que avui obre a la Fundació Mapfre de Madrid: Zuloaga en el París de la Belle Époque i que comissarien Jiménez Burillo i Leyre Bozal.

La idea és «treure Zuloaga del debat que tant l’ha perjudicat» i evidenciar que «les seves preocupacions eren unes altres, que el seu món anava més enllà de les discussions sobre la imatge d’Espanya», explica el comissari. Per això, la mostra se centra en els primers anys del pintor a la capital francesa –a la qual arriba, el 1889, a la recerca de la modernitat– i acaba el 1914, amb «el Zuloaga de maduresa, amo dels seus millors recursos i capaç de pintar els seus quadros més brillants». El colofó de l’exposició el posa Retrat de Maurice Barrès, un quadro molt emblemàtic «síntesi d’una forma moderna de pintar i d’unes senyes d’identitat profundes». No en va, el llenç resumeix la trajectòria del guipuscoà a l’unir tradició espanyola (el fons del quadro és Toledo i el seu protagonista, un conegut hispanista) i francesa (Barrès va ser un dels impulsors del simbolisme).

De Rodin a Picasso 

Abans hi ha espai per als seus primers passos per París, on va coincidir amb la colònia formada per Santiago Rusiñol, Isidre Nonell, Hermen Anglada-Camarasa... Per a les seves classes amb Henri Gervex i les seves exposicions amb els simbolistes Maurice Denis, Paul Sérusier, Pierre Bonnard, Toulouse-Lautrec... I per al seu èxit. Era tan poc apreciat al seu país d’origen com estimat al seu país d’adopció i a la resta d’Europa. ¿La prova? «Muntar l’exposició ha sigut complicat perquè la seva obra es troba escampada per múltiples museus europeus», afirma Jiménez Burillo.

Notícies relacionades

El retrat és un altre dels aspectes importants de la mostra, ja que Zuloaga va ser un dels grans retratistes de la Belle Époque. L’oportunitat de dedicar-se al gènere l’hi deu a la seva dona francesa i de bona família, matrimoni que li va obrir les portes de l’aristocràcia intel·lectual parisenca. Tenim per exemple els seus retrats penjats al costat dels realitzats pels grans del gènere: Giovanni Boldini, John Singer Sargent i Jacques-Émile Blanche.

L’amistat amb Rodin té sala pròpia. Però els seus bronzes no són les úniques obres no firmades per Zuloaga que recull l’exposició, que presenta l’artista en el seu context, i això significa veure també peces d’Eugène Carrière, Toulouse-Lautrec, Gauguin... a més de llenços sortits de la tradició de la pintura espanyola de la qual Zuloaga va beure i va col·leccionar: Zurbarán, Goya i, sobretot, El Greco, artista que va reivindicar amb ajuda de Rusiñol. I Picasso. La seva «La Celestina ja val una visita a l’exposició», sosté el comissari.