RETORN DE LA ICÒNICA BANDA DE ROCK

Els 20 manaments dels Rolling Stones

Els concerts de la gira 'No filter' consten d'una vintena de cançons amb cites a àlbums com 'Let it bleed' i 'Beggars banquet'

ealos40205058 los rolling el 20 de septiembre en el letzigrund stadium de170926213559

ealos40205058 los rolling el 20 de septiembre en el letzigrund stadium de170926213559 / ARND WIEGMANN

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La primera vegada que els Rolling Stones ens visiten sense disposar d’una sola cançó nova per incloure al repertori: les nits de la gira 'No filter', que els porta avui a l’Estadi Olímpic, miren la immensa majoria als clàssics dels 60 i els 70. ¿Per què desviar l’atenció quan es tracta de celebrar la feliç longevitat de la que un dia va ser qualificada com la millor banda de rock’n’roll del món?

 El grup britànic ve a il·lustrar la idea que a la vida d’un artista hi ha una edat de la creació i una altra de la recreació, i que el talent es pot expressar en l’execució tant com en la mateixa composició. Bé, aquesta és la tesi: a Montjuïc veurem si Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts i Ron Wood, tots amb els 70 complerts (o algun més), segueixen portant les propietats més genuïnes del rock’n’roll en un moment en què ja ningú els demana que apugin el llistó respecte a la seva obra pretèrita. Un concert en què, atenent-nos al guió dels cinc que han ofert en aquesta gira europea, s’espera que toquin 20 cançons, potser alguna més (a l’estrena d’Hamburg en van ser 22). 

Tenir on triar per donar forma a un repertori mai pot ser motiu de lament, i aquí els Stones no dubten gens: 17 de les peces que han tocat en el que han fet de tour són fixes. Si en concerts passats a Barcelona van utilitzar com a obertura 'Honky tonk women' (1976), 'Start me up' (1990 i 2007), 'I can’t get no (satisfaction)' (1998) i 'Brown sugar' (2003), en aquesta ocasió tot apunta que l’escollida per començar el recitarl serà S'ympathy for the devil', l’agosarat artefacte samba-rock aromatitzat amb encens de vodú i udols d’aquelarre que obria l’àlbum 'Beggars banquet' (1968). Una peça influent en els futurs aventurers del rock lisèrgic (hola, Primal Scream).

'Beggars banquet' aporta també 'Street fighting man', una cançó en què els Stones es van ficar en el territori polític amb ambivalència: a la lletra, Jagger sembla sentir-se fascinat per l’èpica dels moviments civils (protestes pel Vietnam, maig del 68) i alhora es confessa incapaç de sumar-s’hi donat que és un «pobre noi» que canta rock’n’roll en la «somnolenta ciutat de Londres». Però l’àlbum més citat aquests dies no és un altre que'Let it bleed' (1969), l’últim en què va participar (malgrat que poc) el plorat Brian Jones.

D’aquí procedeixen tres cançons que no solen faltar, totes elles apartades de la noció de single de riff instantani, totes de temàtica fosca: el llarg blues 'Midnight rambler', inspirat en les confessions d’Albert DeSalvo, l’estrangulador de Boston, i dues peces que al·ludeixen al consum d’heroïna i a les sensacions de vulnerabilitat i desemparament, 'Gimme shelter' i 'You can’t always get what you want'. Del doble àlbum 'Exilie on main st. (72)' procedeixen els dos talls, 'Tumbling dice' i 'Happy', ocasió aquesta última per delectar-nos amb l’esquerdada veu de Keith Richards (que sol abordar també 'Slipping away', aïllada cita a l’àlbum 'Steel wheels', del 1989).

Notícies relacionades

Fins i tot les gires basades en discos recopilatoris ('Forty licks' el 2002-2003 i 14 on fire, el tour que va passar pel Santiago Bernabéu fa tres anys) solien incloure una cançó d’estrena ('Don’t stop' i 'Doom and gloom', respectivament), encara que sempre amb respostes populars poc fogoses. Aquesta vegada el material més modern remet a les versions de clàssics del blues, un parell per nit, inclosos al seu disc de l’any passat, 'Blue & lonesome'. I per als que volen anar més enllà dels hits de manual, hi ha hagut incursions en peces com 'Dancing with Mr. D.','Beast of burden' i 'She’s a rainbow'.

De marge per a la sorpresa sempre n’hi ha, però els Stones representen la celebració col·lectiva d’un repertori mític, un ritual conservador per a una música, el rock, històricament associada al canvi i la rebel·lió. Però, les divagacions sociològiques ja estan superades. I, sí, a l’Estadi no faltarà, segur, 'Satisfaction', ni 'Jumping Jack flash', ni 'Brown sugar'…