'Mejor la ausencia', d'Edurne Portela: víctimes i botxins

La incomoditat i la incertesa han sigut sempre els espais cap on arrossega la literatura que no es conforma a ser una simple evasió. Són espais morals i també afectius perquè en ells els lectors se senten interpel·lats i forçats a sortir de la seva indiferència o la seva inhibició rutinària. A l’assaig 'El eco de los disparos' (2016), Edurne Portela analitzava, des d’aquesta perspectiva, les representacions de la violència al País Basc: la del terrorisme d’ETA i la de l’Estat. Des de la seva pròpia memòria de nena que va créixer enmig del conflicte i fins a un present envoltat encara de reserves i silencis, Portela reflexiona sobre com han tractat el cine i la literatura el problema d’una societat malalta de violència i por, el que alguns joves escriptors bascos (Jokin Muñoz o Iban Zaldúa) anomenen «la Cosa». Però el seu principal interès transcendeix la mera recreació d’una normalitat social iniqua per apuntar a l’efecte que aquestes ficcions tenen sobre la capacitat de comprensió i empatia del receptor. Portela està convençuda que les pràctiques culturals com les pel·lícules o novel·les poden enfortir la imaginació ètica dels ciutadans, movent-los des de la passivitat cap a un compromís amb la reparació de les ferides mal tancades.

Es podria dir que l’assaig, valent i original, molt recomanable, ha tingut continuïtat i exemple pràctic en aquesta primera novel·la, 'Mejor la ausencia'. També aquí es transparenten certs components autobiogràfics, però estan integrats en una trama ben resolta tècnicament que es dirigeix a il·lustrar la imparable destrucció d’una família, l’amarga desesperança que castiga tots els seus membres (amb excepció d’Aitor, que troba una fugida en l’estudi i els llibres). Per a això, és un encert l’elecció d’una narradora infantil, Amaya, que va donant testimoni del que observa i experimenta des dels seus 5 anys fins als 18, amb el seu limitat punt de vista i vocabulari, amb la seva visió del món i la seva sentimentalitat canviants.

Els anys de plom

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Cada any, entre el 1979 i el 1992, amb el terrorisme etarra atacant amb la seva màxima duresa, es mereix un breu capítol abundant de diàlegs. A través de la veu narrativa, que any rere any creix i es corromp als nostres ulls, es va delineant el malson d’una família sobre la qual han caigut totes les plagues: l’heroïna, l’alcoholisme, la kale borroka, ETA, la presó, les pintades amenaçants, la violència domèstica, el GAL...

Aquest retaule de devastació progressiva es va desplegant al compàs d’una lenta i aflictiva maduració presidida per la figura temible del pare, Amadeo, amb unes anades i vingudes (millor hauria sigut que estigués absent, com alerta el títol) i rampells d’agressivitat que no s’aclareixen oportunament fins a les últimes pàgines. És en aquestes, escrites molt després, el 2009, on es mostra el revers del record, el saldo vital deficitari i el recompte de danys. Amaya ha necessitat tornar als anys de plom de la seva infància i joventut, preguntar-se qui ha acabat sent, quins obstacles se li van oposar i per què. Només l’escriptura d’una novel·la li permet buscar aquest tipus de respostes, una novel·la de reviviscències sense atenuacions. Edurne Portela aconsegueix una narració intensa i plurívoca en la qual la incomoditat i la incertesa sacsegen les emocions i les idees del lector.