Ron Wood: "En un xou dels Stones es veu el futur del rock'n'roll"

Els Rolling Stones tornen avui a Barcelona, a l’Estadi Olímpic (21.00 hores; a les 19.30 obriran Los Zigarros) i el seu guitarrista Ron Wood va rebre ahir aquest diari a la suite de l’hotel Palace que porta el seu nom. Dilluns a la nit va presentar un llibre de pintures, 'Ronnie Wood, artist', al Museu Picasso, amb obres com les que estan penjades a les parets d’aquesta amplíssima estança: retrats de la seva casa d’Irlanda, del grup i de músics com Miles Davis i Duke Ellington.

Tot i això, Wood (Hillingdon, 1947) és, abans que res, un stone i es tracta d’orientar l’entrevista cap a la seva història en el món de la música, i ell s’hi presta cordialment fins que, en cert moment, sembla que ja n’ha tingut prou. La seva dona i un ampli equip de col·laboradors l’acompanyen a la mateixa suite, sense descuidar la conversa ni tampoc el minutatge. No ha passat ni un quart d’hora i Wood talla, s’aixeca i convida el periodista a veure amb ell els quadros de l’habitació. Ser stone a temps complet pot ser massa.

–Així que podríem haver tingut un pintor professional en comptes d’una estrella del rock.

–És fantàstic que les dues coses, pintura i música, hagin pogut conviure. El pinzell i les cordes de la guitarra són instruments semblants, amb els quals pots personalitzar expressions, ja sigui en una tela o a través d’una banda de música. Tot és molt gratificant i creatiu.

–Des de fa uns quants anys té un apartament a Barcelona, a la dreta de l’Eixample. ¿Què el va fer escollir aquesta ciutat?

–M’agrada la gent, l’arquitectura… És un lloc inspirador. La meva vida aquí és tranquil·la, amb la meva família, els fills. Tinc una bonica existència aquí, passejant, disfrutant del menjar, i sense sentir pressió.

–Bé, vostè es va unir als Rolling Stones el 1975, encara que tenia certa relació prèvia amb la banda.

–A  començament dels 60 vaig veure els Stones actuant a la carpa d’un festival de blues i em vaig adonar que volia estar allà, algun dia, en aquell grup. Amb el temps, de manera casual, em vaig veure situat a prop seu en diversos moments clau, com quan Mick Taylor se’n va anar. Recordo Mick Jagger dient-me: «¡Què faré ara! ¿Vols unir-t’hi?». Li vaig respondre que per descomptat que sí, però ell sabia que jo estava amb The Faces i que la idea no podia prosperar. «Si em desespero, ¿et puc trucar?», em va deixar anar. I jo li vaig respondre: «¡Sí, és clar!». Un any després em va trucar: «¡Estic desesperat! ¿Pots venir?». La meva banda ja no existia i tot es va posar al seu lloc. Vaig actuar amb els Stones per primera vegada el 1975.

–En una gira pels Estats Units.

–El meu debut va ser l’1 de juliol de 1975 a Baton Rouge, Louisiana. Mai oblidaré aquell dia, perquè em vaig haver d’aprendre tot el catàleg dels Stones, encara que coneixia totes les cançons com a oient. Crec que me les sabia fins i tot més bé que ells. A vegades preguntaven: «¿I ara què ve?», i jo els responia: «Aquí hi ha un canvi», o «aquí un tall i passem a la secció final», i deien «oh, sí, sí».

–Tenia un estudi que es deia The Wick, a la seva casa de Richmond, Londres...

–Sí, ara és propietat de Pete Townshend. ¡Una casa molt rock’n’roll! I abans d’això va estar vinculada al món del cine perquè va ser de John Mills, l’actor britànic. És on vaig fer el meu primer disc [I’ve got my own album to do, 1974].

–I on va treballar en la cançó 'It’s only rock’n’roll (but I like it)' amb Mick Jagger, quan encara no era membre del grup.

–Sí, amb Kenney Jones a la bateria i Willie Weeks al baix. I també hi havia David Bowie.

–Fent cors.

–Bowie i jo teníem la mateixa edat, així que quan va morir va ser com un toc d’atenció per a mi. I, encara que pugui semblar irònic, el mateix any jo vaig tenir un càncer que em va espantar, si bé el meu, feliçment, va poder ser extirpat i el de Bowie, no.

–El seu primer disc amb els Stones va ser 'Black and blue', que el 1976 va portar la banda per primera vegada a Barcelona de la mà de Gay Mercader. ¿Ho recorda?

–¿Va ser al Vicente Calderón?

–No, això seria a Madrid el 1982. Van actuar a la plaça de toros Monumental.

–¡És veritat!  Recordo que després del concert vaig veure una pols vermella, procedent de la sang dels toros. Recordo un núvol d’aquella pols aixecant-se a la sorra. ¡Impressionant!

–En el seu llibre 'Memorias de un rolling stone' (2008), quan parla del seu ingrés a la banda, diu que adaptar-se musicalment va ser fàcil, però que va haver d’aprendre a viure com un stone. ¿En què ha consistit durant aquests anys ser un stone?

–Hi ha hagut tota una bogeria al voltant del grup, a la qual, afortunadament, he sabut sobreviure. Però quan et trobes allà, entrant en una banda com els Rolling Stones, no penses en les dificultats: t’hi fiques i ja està. He intentat disfrutar-ho sempre i ho he aconseguit. Sent sempre creatiu: això és el que m’ha fet tirar endavant.

–El sentit de l’humor, ¿ha sigut una de les seves aportacions a la relació entre Mick Jagger i Keith Richards?

–I tant que sí, sense sentit de l’humor no hauria pogut mantenir-me en la meva posició. He de continuar cultivant-lo actualment per evitar caure en la foscor.

–En aquesta gira, No filter, se centren en material clàssic, essencialment dels 60 i 70.

–És una gran selecció que avança a través dels anys, un recorregut fins al disc de blues [Blue & lonesome, 2016]. És un repertori molt intens, hi ha moltes cançons entre les que podem triar.

–¿Què desitgen transmetre al públic?

–Volem presentar la banda com és en l’actualitat, mostrant la seva progressió natural a través de les cançons i de les seves qualitats musicals. Una banda que segueix en marxa. Ho comprovarà el públic de Barcelona. Feia molt temps que volíem tornar a tocar aquí.

–Fa 10 anys de la seva última vista.

–¡Massa temps! És fantàstic tornar.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

–No hi ha bandes noves de rock que puguin omplir estadis. ¿Veu futur a l'stadium rock?

–Les bandes noves tan sols s’han de ficar al cap que s’ha de treballar fort per arribar a un nivell alt, per mantenir el rock’n’roll com a moviment cultural. Però en aquest precís moment nosaltres som una banda de rock’n’roll d’estadis, així que per veure el futur, ¡que vinguin a veure’ns! En un xou dels Stones es veu el futur del rock’n’roll.