"¡Viva 'Barceloca', cabrones!"

El dilluns és el dia menys rocker de la setmana. Els carrers de Barcelona estan deserts i els del Poblenou, encara més. Però a la cruïlla d’Almogàvers amb Pamplona hi ha una porta que no para d’obrir-se. És la de la sala Rocksound. Un tipus amb barret vaquer conversa amb tres persones a l’entrada. És Joe King Carrasco, veterà apòstol del tex-mex, aquella música fronterera que salta dels EUA a Mèxic a la mateixa velocitat amb què canvia d’idioma.

    Per a molts espectadors, la seva visita és tot un esdeveniment. Feia dècades que no es veia a Barcelona. Robert Mills, el veterà promotor que l’ha convençut per actuar un dilluns al Poblenou, és el mateix que el va portar el 1990 a Zeleste 2, a amb prou feines cent metres d’on toca avui. El texà la fa petar explicant als seus fans que als seus 63 anys encara surt a fer surf per mantenir-se en forma. I caram si hi està. Ens esperen ni més ni menys que dues hores d’espectacle.

Un porter amb cresta punk

Rocksound és l’antítesi del club ultraprofessional. A la porta no hi ha el típic porter uniformat que fa mala cara si arriba algú amb cresta punk. Aquí la cresta la porta el porter. Al travessar la porta et sembla que t’has teletransportat a un bar de carretera als afores de Laredo. Les parets estan forrades amb fotos de grups de rock antic. Hi ha un pòster gegant d’un concert de Johnny Winter del 1990 que encara llueix el logo de Barcelona posa’t guapa.

Gairebé tres dècades després, la ciutat segueix posant-se guapa, però ja només per als que puguin pagar el lloguer. A l’esquerra del Rocksound hi ha un solar de futur incert. Al darrere n’hi ha un altre. Al davant ja hi han construït un edifici que acull consultories d’enginyeria. Darrere seu, diversos hotels per a estudiants estrangers. Si algú entrés aquesta nit a la sala s’emportaria una gran sorpresa. El local no s’omplirà, però l’ambient és dels que no s’obliden.

De 30 fins a més de 6t0 anys 

Una placa del carrer d’AC/DC i una altra del bulevard Elvis Presley decoren l’escenari. Són elements fixos als quals Joe King Carrasco ha afegit un retaule portàtil de cartró amb la imatge de la Verge de Guadalupe. Al fons de la barra, un home de cabells blancs contempla el panorama assegut en un tamboret. Davant de l’escenari, fans de 30 i escaig fins a 60 llargs. Hi ha un tipus amb gorra i jaqueta de cuir, texans amb vora i un mocador que li sobresurt de la butxaca del darrere. Porta una bossa amb vinils. Un altre vesteix de rigorós negre i llueix una agulla platejada a l’altura de l’últim botó de la camisa.

«¡Jo parlo català!», exclama Joe així que agafa el micro. El seu fidel, entusiasta i desdentat escuder, el baixista Chuggy Hernández, és a la seva dreta. A l’altre costat hi té Ramón Arroyo; sí, el guitarrista de Los Secretos. Joe no trigarà a publicitar Nacho Daddy, el restaurant tex-mex que regenta a Puerto Vallarta. I al cap de poc atacarà amb el seu clàssic gastronòmic Jalapeños con Big Red.

La penya jalapenya s’ho està passant d’allò més bé i el texà dispara la seva frase estrella: «¡Viva Barceloca, cabrones!». Una de polca, dos de ranxera, tres de cúmbia, quatre de blues, cinc de mambo, sis de corrido, set de sixties rock and roll. El Rey Carrasco baixa de la tarima amb la guitarra al clatell a fer malabarismes. Val la pena insistir-hi: és dilluns i aquest senyor té 63 anys. Sona 96 tears i el tipus de l’agulla platejada es posa a ballar com John Travolta a Pulp fiction. A la parada de marxandatge s’hi ven una samarreta amb el lema A la paz a través del tex-mex. Podria ser A la felicidad a través del tex-mex, ja que aquesta injecció de vitalitat et carrega les piles per a la resta de setmana.

Notícies relacionades

El Yiyo demana que es programi més flamenc a BCN

Música amb Barcelona com a escenografia

El promotor està una mica decebut per l’escassa assistència de públic, però així que sent sonar el Hey baby, qué pasó oblida les preocupacions i alça el braç. La seva dona abandona la taquilla i improvisa uns balls. Isabel Penalba, la telonera, fa estona que ha pujat a fer cors. En un últim èxtasi, el Rey Carrasco i el seriós Arroyo baixaran a tocar entre el públic i a treure espurnes de les seves guitarres al so del Little Queenie de Chuck Berry.

Tot és possible si Joe és el rei del lloc. Fins i tot en dilluns.