ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

'Kingsman: El círculo de oro', extravagància pop

Matthew Vaughn recupera els elegants agents secrets anglesos i els trasllada als Estats Units en una nova entrega carregada d'acció psicotrònica

3
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

«Les bones maneres fan l’home», deia el personatge que interpretava Colin Firth desplegant tots els seus dots de gentleman anglès a la primera part de Kingsman abans d’enfrontar-se a un grup de cockneys i deixar-nos a tots atònits amb les seves habilitats de lluita coreogràfica.

¿Es pot lluitar amb més classe que James Bond? Això és el que va aconseguir, entre moltes altres coses, Matthew Vaughn en una pel·lícula que pretenia precisament homenatjar les cintes d’espies de l’època daurada, però a través d’una òptica desinhibida, amb un punt gamberro i un esperit mil·lennista… encara que fos amb cançons de Take That.

En realitat, el director britànic ja havia provat la mateixa fórmula a la més macarra i salvatge Kick-Ass: Listos para machacar, en què feia una cosa semblant amb el cine de superherois. Allà trobàvem també aquelles set-pièces d’acció perfectament coreografiades que desplegaven un enorme virtuosisme, tot un desplegament visual addictiu i una galeria de personatges de còmic que acabaven sent entranyables.

Després del parèntesi que va suposar la seva participació en la refundació de la saga dels X-Men, Vaughn va recollir el testimoni de la seva anterior obra i va tornar a adaptar un tebeo de Mark Millar (al costat de Dave Gibbons) que li va donar l’oportunitat de submergir-se en el submon dels agents secrets, amb tots els seus gadgets i la seva parafernàlia logística, per explicar la relació entre un mestre (Colin Firth) i el seu aprenent (aquell descobriment que va suposar Taron Egerton), que s’enfronten a un dolent caricaturesc amb la cara de Samuel L. Jackson. La pel·lícula es va convertir en l’sleeper de la temporada i el seu èxit va ser apoteòsic.

PLAER PSICOTRÒNIC / Ara que arriba la segona part, la pregunta és inevitable: ¿com es pot continuar sent original després d’esprémer una sèrie d’idees de manera tan oportuna i sense donar la sensació de repetició constant? Kingsman: El círculo de oro té a la recambra els elements suficients per convertir-se en un guilty pleasure immediat.

Pot ser que les escenes d’acció i les persecucions no causin el mateix nivell de sorpresa, però des del moment en què ens endinsem en els dominis de la nova dolenta, Poppy, interpretada per una Julianne Moore convertida en reina del narcotràfic, sabem que ens espera un festí de pur plaer psicotrònic.

Poppy es defineix a si mateixa com una nostàlgica dels 50 i 60, és fan d’American graffiti i s’ha construït un resort vintage enmig de la selva colombiana, on fins i tot té la seva pròpia hamburgueseria i la seva màquina per picar la carn dels seus enemics. La seva única companyia són els seus robots assassins i els mercenaris del cartell, per això ha segrestat Elton John perquè li canti les seves cançons disfressat amb les plomes d’època glam.

Però no és l’únic material d’impacte que ens té reservat el nou Kingsman. L’acció es trasllada en aquesta ocasió als Estats Units, on hi ha l’agència homòloga de Kingsman, anomenada Statemans, la tapadora de la qual en lloc d’una sastreria de luxe és una empresa licorera. Per això els seus agents es diuen Tequila (Channing Tatum), Ginger (Hale Berry), Whiskey (Pedro Pascal) i Champagne (Jeff Bridges), que lluitaran amb els nostres més exquisits herois anglesos contra l’imperi del terror instaurat per Poppy, disposada a matar mitja humanitat si el president dels EUA no legalitza les drogues.

Notícies relacionades

Com ens explica Pedro Pascal (Joc de TronsNarcos) en el seu pas per Madrid per presentar la pel·lícula, Kingsman: El círculo de oro és pur alè pop. «És una fantasia. Sembla un parc d’atraccions en si mateix on trobem una mica de tot. És com si tornéssim a ser nens i poguéssim disfrutar de coses extravagants i absurdes amb què ens ho passem bé sense pensar en res fins que ens adonem que en el fons estan carregades d’intenció i de mala llet».

Es refereix sobretot a una malèvola al·lusió a la política conservadora dels EUA a través d’un president tirà i amb un punt llunàtic que inevitablement recorda Trump. I és que, si la manipulació era el principal tema de la primera part, en la segona s’exploren les conseqüències del fanatisme ideològic en els cercles de poder que regeixen els nostres destins. Tot això, al ritme del Saturday night’s alright d’Elton John i del festival de Glastonbury.