NOVA PROMESA POP

Molly Burch: "És fàcil identificar-se amb els discos de ruptura"

La cantautora de Texas presenta a Fabra i Coats el seu excel·lent primer disc, 'Please be mine', història d'una separació i reunió

zentauroepp40152612 molly burch170917164112

zentauroepp40152612 molly burch170917164112

2
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Amb el seu primer disc, 'Please be mine', la cantautora texana Molly Burch ha commogut els amants de Patsy Cline, Dusty Springfield i l’Angel Olsen més melancòlica. Avui, desarmarà cors a Barcelona, a Fabra i Coats (20.30 h).

–'Please be mine' no és el primer gran disc sota la influència d’una ruptura amorosa. Però en la seva història hi ha un gir nou: acaba tornant amb aquella persona, i ara toca en el seu grup. 

–[Riu] ¡Sí! Vaig compondre la major part de les cançons quan Dailey Toliver i jo havíem trencat, i després vam tornar i vaig compondre unes quantes cançons també sobre això. Dailey va gravar guitarres, teclats i cors per a 'Please be mine'. Crec que tocar junts ha sigut terapèutic per a nosaltres a l’hora de tornar a acostar-nos i que tot anés bé. 

–¿Fer aquestes primeres cançons l’ha ajudat a adonar-se del que havia perdut? 

–Sí, i ha sigut molt divertit col·laborar amb ell. Però, vam trigar un temps a poder treballar junts.

–¿Té un disc sobre ruptures favorit? 

–N’hi ha molts, és fàcil identificar-se amb el tema. El meu favorit és 'Lady sings the blues', de Billie Holiday.

–Les seves cançons tenen un so clàssic, però no sonen forçadament vintage. És com si volgués tenir un peu a cada costat: passat i present. 

–M’alegra que digui això. Per mi, aquesta situació és la natural. No persegueixo el classicisme tant sí com no, sinó que gravito de forma orgànica cap als sons més antics. Potser perquè vaig créixer amb pares que em van ajudar a apreciar els clàssics.

–¿Quina mena de clàssics? ¿Diria que els gustos dels seus pares han dictat una mica els seus? 

–El meu pare em va acostar a Ben Folds, Sheryl Crow i The Cardigans. La mare em va fer apreciar Barbra Streisand i Bette Midler. Sí, decididament van marcar els meus gustos.

–¿Al mirall de quins cantants i/o guitarristes es mira? 

–Billie Holiday, Nina Simone i Lauryn Hill. M’inspiren les grans veus.

–¿I què pensa sobre Angel Olsen? Diria que vostè i ella són ànimes bessones musicals. 

–¡M’encanta Angel Olsen, i tant! ¿A qui no? És increïble. Molta gent em compara amb ella i, si li soc sincera, tampoc hi veig tanta connexió. Òbviament, és un compliment, però els nostres estils musicals i vocals són realment diferents. La respecto molt.          

–Parli’ns de la seva educació musical. ¿Com es va acostar a la guitarra? 

–Vaig començar a cantar a secundària. No sabia tocar cap instrument i en realitat no me n’atreia cap en particular. El que m’agradava era cantar. Em gravava a mi mateixa cantant a cappella i era bastant privada amb això. Al final em vaig decidir a aprendre ukelele perquè era fàcil. Vaig començar a compondre a la universitat gràcies a unes nocions molt bàsiques de piano. Només fa tres anys que toco la guitarra.                   

–¿Recorda de què anava la seva primera cançó? 

–Sé que la vaig fer a la universitat. Crec que no estava malament, però ara mateix no se m’acudiria publicar-la [riu].  

–¿De quina de les que sí que ha publicat se sent més orgullosa? 

–Crec que la meva cançó favorita del disc és I love you still. Significa molt per mi i és la que més disfruto tocant en directe.

Notícies relacionades

–¿Com serà el seu concert d’avui? 

–Encara no sé el setlist, però tocarem totes les cançons del disc, això segur. Aniré amb tota la banda i sonarem com al disc. H

Temes:

Música Concerts