Scott Bowers, l'alcavot (i gigoló) de les estrelles

Al Hollywood actual no hi abunden els secrets. Per regla general, les estrelles estan encantades de compartir moltes intimitats de la seva vida a través d’Instagram, i de difondre la resta ja se n’encarreguen portals web com TMZ. Però hi va haver un temps en què tot era molt diferent. I mentre la gent buscava escapisme en les pel·lícules, els que les protagonitzaven s’escapaven a una gasolinera de Sunset Boulevard buscant el que un jove anomenat Scotty Bowers els podia proporcionar. «Tant era el que demanessin: jo ho tenia», assegura Bowers set dècades després al documental titulat  Scotty y la historia secreta de Hollywood, que acaba de presentar-se al Festival de Toronto.

Acabat d’arribar de lluitar al Pacífic durant la segona guerra mundial, el jove Bowers es va convertir en el proveïdor preferit per a moltes de les figures del cine nord-americà que havien de desenvolupar les seves activitats sexuals en la clandestinitat. I ho va seguir sent fins a la devastadora arribada de la sida als anys 80. Scotty va proporcionar amants femenines a Katharine Hepburn –unes 150 al llarg dels anys, diu— i companyia masculina a Errol Flynn, Tyrone Power, William Holden i, sobretot, a George Cukor; va participar en ménages à trois amb Cary Grant i Randolph Scott i també amb Ava Gardner i Lana Turner. Va ser el guardià de les claus d’un Hollywood subterrani on no calia preocupar-se per les clàusules de moralitat incloses en els contractes dels grans estudis, ni per les batudes de les brigades antivici, ni pels fotògrafs de la revista Confidential, pionera de l’assetjament a les celebrities.

Trobada amb Walter Pidgeon

Tot va començar un dia del 1946. Bowers era a la gasolinera omplint el dipòsit d’un Lincoln quan el seu propietari, l’actor Walter Pidgeon (La señora Miniver), el va convidar a casa seva a passar la tarda. Una vegada allà, Pidgeon li va fer sexe oral i, a canvi, li va donar 20 dòlars. La veu es va córrer ràpidament per Hollywood i, així que el jove va reclutar per a la causa a un grapat dels seus excompanys de la Marina, la gasolinera, a la cantonada de Sunset Boulevard amb Van Ness Avenue, es va convertir en un pròsper bordell.

Les trobades sexuals tenien lloc bé en una caravana estacionada permanentment al pàrquing del darrere o bé en un motel pròxim. Així mateix, per cinc dòlars, a través d’un forat a la paret dels lavabos els tafaners podien contemplar els que orinaven o es masturbaven. Amb el temps, Scott Bowers i els seus nois van traslladar el negoci a les festes que constantment se celebraven a les mansions dels turons.

No es va considerar mai un proxeneta, perquè només cobrava quan ell personalment atenia els clients, cosa que d’altra banda mirava de fer tan sovint com podia. «Estava orgullós del meu membre, i content de compartir-lo», afirma. Com recorda a la pel·lícula, el sexe no era l’única cosa per a la qual el feia servir: «En les festes, a la gent li encantava que barregés els seus còctels amb el seu sexe». Als seus 94 anys, es mostra satisfet d’haver-ho «provat tot», tant amb homes com amb dones, i insisteix a descriure’s com una figura altruista. «El meu únic objectiu va ser sempre fer feliç la gent».

No va ser, en canvi, particularment feliç l’origen d’una predisposició al sexe tan insicriminada. A la pel·lícula, Bowers rememora que als 11 anys va entrar en contacte amb un capellà catòlic que li pagava un dòlar per cada intercanvi sexual («no vaig trigar a tenir sexe amb tots els capellans de Chicago», afegeix), i així mateix el director Matt Tyrnauer sembla atribuir al traumàtic passat del seu protagonista –marcat per la pobresa, la guerra i la mort d’una filla–, l’activitat professional que va desenvolupar tota la seva vida i l’evident síndrome de Diògenes que pateix en l’actualitat.

Coprofília i fel·lacions en cadena

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Scotty y la historia secreta de Hollywood es basa en el llibre de memòries Servicio completo (Anagrama), que Bowers (en col·laboració amb Lionel Friedberg) va publicar fa cinc anys, i promet provocar una controvèrsia similar. Aleshores van ser molts els que van posar en dubte el que s’explicava en aquelles pàgines (¿De debò que Charles Laughton menjava entrepans d’excrements? ¿De veritat Cole Porter va fer 15 fel·lacions al mateix nombre de gigolós de manera consecutiva? ¿Realment els ducs de Windsor eren tan aficionats als trios?), en part perquè no hi ha proves fotogràfiques i en part perquè els protagonistes d’aquelles anècdotes són tots morts. També, és clar, és legítim qüestionar-se si és ètic airejar els draps bruts de gent que des de la tomba no es pot defensar.

Però, per una altra part, ¿no és revelar la veritat sobre aquelles estrelles.