Hakim, el lleó que somriu

Hakim és una celebritat al seu país, Egipte. No pot sortir al carrer sense que el pari fins i tot la policia per saludar-lo. És difícil entrar en un bar i que no soni una cançó seva per TV. Ha gravat duos amb el padrí del funk James Brown i amb el reggaetoner Don Omar. A l’octubre actuarà a l’Olympia de París amb entrades a 200 euros. I, no obstant, el d’avui a Apolo (20.50 hores) serà el seu primer concert a Espanya després de quatre dècades de carrera.

    

Pocs egipcis s’hauran vist tan beneficiats per la Guerra dels Sis Dies que va guanyar Israel a la coalició àrab el 1967 com Hakim. Quan encara era xaval i vivia a Maghagha, un poble a la riba del Nil, al sud del país, va veure com la seva escola s’omplia d’alumnes emigrats de la regió del Sinaí. Eren més oberts i afables, i d’aquell contacte va anar creixent el seu interès per ser cantant i cantar de forma diferent. Sense saber-ho encara, Hakim iniciava el camí com a renovador del chaabi, la música autòctona més popular d’Egipte.

  

«Als 14, una edat crítica per als joves, perquè ens està canviant la veu, no és recomanable cantar, però ja vaig formar un grup. Érem famosos a la regió», explicava dies enrere a Barcelona. Llavors, als anys 70, Hakim actuava en casaments i parcs. «Havíem de llogar els instruments, però, al ser menors d’edat, no teníem document d’identitat, així que havíem de llogar un document per anar després a llogar els instruments».

    

La segona gran influència musical de Hakim seria el carrer. En concret, el carrer de Muhammad Ali del Caire. Als anys 80 es va instal·lar a la capital per estudiar Telecomunicacions i a la nit actuava als locals d’aquest carrer. «D’aquí surten els millors músics del país. Encara ara, quan algun músic s’ofereix per tocar a la meva banda li pregunto si ha tocat al carrer Muhammad Ali. Si només has estudiat a l’acadèmia, no pots ser un músic complet. Però si només has tocat al carrer, sí», ­afirma.

    

Fins als 90 Hakim no va començar a gravar discos. I a poc a poc va anar introduint novetats en el so chaabi tradicional. Amb ell va arribar la bateria, la secció de vents, els sintetitzadors i, també, un llenguatge més col·loquial, més pròxim a l’àrab que es parla al carrer. El tercer canvi seria la seva posada en escena. Hakim va trencar amb l’estètica rígida i seriosa dels cantants de tota la vida ballant i somrient. «No vaig copiar la meva manera de ballar de cap famós, sinó del públic. La meva música feia ballar la gent i vaig decidir ballar també. Si no em mostro alegre, no faré somriure la gent. Si una cançó no fa disfrutar la gent, no em fa disfrutar a mi. L’art és per a la gent».

    

El que Hakim no va revolucionar és la temàtica de les lletres. «Les meves cançons parlen d’amor, de coqueteig, de tirar l’ham a una noia… És el que vol la gent», s’excusa. Però hi ha una altra raó per no entrar en terrenys espinosos. «A Egipte, des dels anys 50, es revisen les lletres i necessites permís per publicar-les. Hi ha tres temes prohibits: política, sexe i religió», enumera. Però des que existeix internet, es va acabar la censura. «Es llancen tantes cançons que el departament censor ha quedat desbordat», celebra Hakim.

    

Curiosament, el públic sí que ha interpretat i adoptat com a cançó de protesta política una de les seves peces més recents, Aam salama. «La lletra es pot entendre com una referència a la situació d’opressió i pobresa del meu país, però no la vaig compondre amb aquesta intenció». El seu últim senzill, Ala wadaak, només pretén barrejar el chaabi amb el ritme angolès del kizomba.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

    

Hakim arriba amb una gran comitiva, amb gairebé 20 músics, entre els quals hi haurà percussionistes, teclistes, secció de metalls i fins i tot un acordionista. Alguns són músics de conservatori i altres procedeixen del carrer de Muhammad Ali. «Això li dona un caràcter únic a la meva banda. Sona com un cuiner que ha estudiat, però que també ha treballat en una parada al carrer». I al seu davant, Hakim, l’anomenat Lleó d’Egipte, que no rugeix sinó que somriu.