Anar al contingut

ENTREVISTA

Almudena Grandes: "Els nazis van perdre la guerra però van guanyar la postguerra"

L'escriptora investiga la impunitat del nazisme a l'Espanya de Franco i l'etern fracàs republicà a 'Los pacientes del doctor García', el seu quart 'Episodio de una guerra interminable'

Anna Abella

zentauroepp40089063 madrid 13 09 2017 icult la escritora almudena grandes po170913175345

JOSE LUIS ROCA

Del cop de Franco de 1936 al cop militar a l’Argentina de 1976, en un viatge per la guerra i la postguerra, el Berlín assetjat pels russos o les massacres alemanyes a Estònia, Almudena Grandes (Madrid, 1960) barreja sàviament història i ficció en més de 750 pàgines i amb més de 200 personatges (una quarta part reals) per construir una versemblant història d’espionatge republicà. Un relat de perdedors i clandestinitat que fa pujar els colors a la dictadura de Franco i als aliats que van emparar una xarxa clandestina de fugida de criminals nazis a Espanya. Es tracta de 'Los pacientes del doctor García' (Tusquets), quarta entrega d’'Episodios de una guerra interminable', després d’'Inés y la alegría', 'El lector de Julio Verne' i 'Las tres bodas de Manolita', on, diu, «aprofundeix en les misèries del segle XX». 

–És sabut que molts fugits del nazisme es van refugiar a l’Espanya de Franco o hi van passar camí de Sud-amèrica, però no ho és tant l’existència a Madrid de la xarxa que ho va fer possible, dirigida per una espanyola d’origen alemany, Clara Stauffer, Clarita, íntima de Pilar Primo de Rivera i responsable de Propaganda de la Secció Femenina de Falange. 
–Em va impressionar que dirigís la xarxa des de Galileo 14, molt a prop de la meva, on he passat milers de vegades. Vaig trobar l’entrevista que el 1948 li va fer un periodista britànic del Daily Express que es va colar a casa seva. Ella encara era al llit i en camisa de dormir i ni es va aixecar però va admetre obertament que havia ajudat 800 nazis. Això parla molt del personatge. Tenia rectors amics que li feien certificats de baptisme amb què els facilitava passaports espanyols.
 
–Era l’única dona a la llista negra de 104 nazis reclamats el 1947 pels aliats a Espanya. Però va viure impunement. ¿Com va ser possible?
–Aquesta novel·la és la prova del nou que els republicans van intentar amb totes les seves forces que els aliats reconeguessin que Franco era aliat de l’Eix i van esperar que la victòria aliada li costés el poder. Va quedar clar que als aliats Franco els queia millor que els demòcrates republicans espanyols i els van deixar tirats. La democràcia aliada va mirar cap a un altre lloc i Franco no va entregar ni un dels 104, que van seguir vivint alegrement aquí o van emigrar a l’Argentina. És el drama d’Espanya, com diu la cita de Gil de Biedma del llibre: De todas las historias de la Historia/ sin duda la más triste es la de España/ porque termina mal. 

–No va ajudar el temor aliat al comunisme en la guerra freda. 
–Els nazis van perdre la guerra, però van guanyar la postguerra perquè van convèncer els americans que l’enemic era Stalin i s’havien equivocat d’enemic. Aquí hi ha molts dolents, però potser els més dolents no són els nazis sinó els aliats, autors reals de la victòria de Franco amb la seva política de no intervenció. 

–I Clarita va morir octogenària al seu llit de Madrid el 1984...
–Ella, i León Degrelle (SS belga) i el 1975 Otto Skorzeny ('Caracortada') i el croat Davant Pavelic, que va arribar a l’Argentina amb passaport espanyol, va decidir que no li agradava, va tornar i està enterrat a San Isidro. Van viure i van morir aquí plàcidament. I l’estat franquista va fer milionaris Skorzeny i Degrelle donant-los contractes d’obra pública.  

–El pes de la novel·la el porten en realitat dos amics republicans, un metge i un diplomàtic.  
–Amb ells reivindico una classe social que pràcticament ha sigut exterminada del relat, la burgesia republicana. És molt greu i injust perquè va ser la classe que va aixecar la Segona República, sense jutges, catedràtics i intel·lectuals de tant nivell o sense la Institució Lliure d’Ensenyament no hi hauria hagut la Constitució de 1931. Però ara en molts llibres i pel·lícules de la guerra flota la versió que els republicans eren gent de poble manipulada i enganyada, com deia Franco a Raza.   

–Aquests dos protagonistes encarnen l’etern fracàs de la República. 
–Sí. Sabia que els finals feliços serien un problema i compenso aquest fracàs amb possibles finals feliços en les seves vides privades. És una novel·la de fracassos i de persistència davant el fracàs perquè ells mai van deixar de lluitar perquè estaven convençuts que la seva causa era justa. Ells són herois a desgrat seu, no tenen vocació heroica. S’impliquen per amistat o per lleialtat.   

–¿Realment hi va haver membres de la División Azul a les SS que van participar en massacres a l’Est?  
–Hi va haver molts espanyols que després de desmuntar-se la División Azul van defensar Berlín en la seva caiguda. Molts s’havien unit a la crida de Degrelle, que demanava voluntaris per a les SS i van lluitar a Ucraïna i Estònia a finals de 1944. Allà vaig trobar la pista que al camp estonià de Klooga els nazis van matar 2.500 persones en quatre dies i que hi va haver voluntaris de les SS que van participar en aquests i altres crims de guerra. És versemblant que entre ells hi hagués espanyols.

–El personatge del canadenc Norman Bethune és quasi un homenatge.
–Hauria de tenir un carrer aquí. Era un metge comunista que va salvar milers de vides: abans d’ell una transfusió de sang només podia ser amb el donant connectat al receptor. Va pensar a refrigerar la sang del donant i dur-la en unitats portàtils i va portar el procediment al Madrid assetjat. 

0 Comentaris
cargando