Anar al contingut

ENTREVISTA

Mary Beard: "Prefereixo contestar als 'trols'"

La historiadora del món romà ha presentat a la Setmana del Llibre en Català el seu llibre 'La veu i el poder de les dones'

Ernest Alós

ealos40027367 mary beard

periodico

La historiadora i divulgadora del passat romà Mary Beard, catedràtica de Cambridge, premi Princesa d’Astúries i estrella de la BBC, va visitar dissabte la Setmana del Llibre en Català per presentar un breu llibre –publicat per Arcàdia i que reu­neix dues conferències– titulat La veu i el poder de les dones. La primera d’aquestes xerrades comença evocant aquella escena de l’Odissea en què el joveníssim Telèmac, fill d’Ulisses i Penèlope, li mana a la seva mare que calli, l’envia a la seva habitació a teixir i li recorda que «la paraula ha de ser cosa d’homes»«És el primer exemple que conservem en la tradició occidental d’un home que li diu a una dona que calli. I és extraordinari perquè el primer acte de la seva maduresa com a home és silenciar una dona, i indica que el que defineix la dona en el món clàssic és no tenir veu en públic», recorda Beard.

A ella li han dit sovint que calli –i usualment amb al·lusions més que grolleres al seu físic– en les discussions en què freqüentment s’embranca amb el pitjor de les xarxes, fins al punt de ser una de les dianes preferides de la Gran Bretanya més barroera, masclista i reaccionària. «El que té Twitter és que en 140 caràcters és molt difícil argumentar. És molt difícil discutir amb un trol. Intento evitar que aconsegueixin fer-me perdre el meu temps i la gent em diu que no respongui, que bloquegi i ignori –diu Beard–. Però crec que fer-ho seria una nova versió d’aquell fer callar les dones. Així que prefereixo contestar, en termes ferms però educats, encara que ells no ho siguin».

Aquest estiu, Mary Beard ha intervingut activament a les xarxes socials en una polèmica que demostra fins a quin punt la visió que tenim del món romà està distorsionada. En un vídeo infantil de la BBC sobre la Britània romana apareixia un oficial romà de pell fosca. El xovinisme britànic va clamar al cel, va denunciar la tergiversació de la història en nom del políticament correcte i les xarxes es van incendiar. Historiadors com ella van haver de recordar que el personatge real en qui es van inspirar els animadors procedia del nord d’Àfrica i no devia ser un pèl-roig pigat i amb pell lletosa. «Hi ha temes en què hi pot haver controvèrsia. Però no hi ha una sola persona que estudiï la Britània romana que negui que hi havia gent negra, nord-africana i del Pròxim Orient», insisteix.


Roma ‘blanquejada’

La imatge de Roma que va donar durant segles l’art i després el cine ha sigut erròniament blanquejada. «El que demostra aquesta polèmica és que el mite que el passat de la Gran Bretanya és homogèniament blanc és tan fort que ni tan sols les evidències que tenim en sentit contrari poden amb ell», puntualitza la historiadora.

¿També tenim una visió esbiaixada sobre el paper de la dona a l’antiga Roma i el seu grau d’apoderament? «Òbviament pots redefinir el poder en un sentit en què estableixis que les dones en el món antic tenien una mica de poder. Però si comences a dir que tenien poder domèstic… no hi estic gaire d’acord, perquè el poder és el que passa fora dels murs de les cases», replica. «Quan jo era jove hi va haver historiadores que van tractar de tornar a situar la dona a l’escenari de la història del món antic, intentant trobar dones poderoses, escriure per exemple la biografia de Lívia… Va ser un profund fracàs. En part perquè aviat ens vam adonar que Lívia era un mite construït, no sabem res d’ella, ni d’Agripina, excepte que són construccions per explicar per què Neró era tan dolent, reflexos de la imaginació masculina». Avui, l’enfocament feminista de la historiografia ha afagat un altre camí, creu: «Molta més gent està interessada en quins eren els rols de gènere, com el paper de la dona era construït pels homes en el món antic, més que intentar desesperadament descobrir les dones reals, perquè aquestes dones reals en gran part les hem perdut». 

Tornant a les conferències recollides al volum publicat per Arcàdia: si mirem cap al passat, és cert que hi ha excepcions on apareixen dones amb veu pròpia... però només succeeix si adopten un paper masculí. Beard apunta que sembla que és al que sembla que estan obligades les polítiques d'avui: fins i tot Margaret Thatcher va haver d'aprendre a parlar amb un to de veu més greu per donar imatge d'autoritat. "A Occident, perquè per exemple el cas d'Indira Ghandi és diferent, les dones han guanyat una veu a la politica pagant el preu de deixar de semblar dones", denuncia. El cas de Theresa May pot ser, potser, una excepció, davant de la qual es reconeix "ambivalent", més enllà de la seva oposició a les polítiques de la primera ministra conservadora. "En cert sentit, ha aconseguit utilitzar alguns signes de feminitat en favor seu. No s'assembla a Angela Merkel, perquè ens hi entenguem”. 

Trump i els emperadors romans

Fa uns mesos, Tom Holland ens explicava que quan va escriure ‘Rubicón’, sobre la caiguda de la república romana, ho va fer pensant en l'Administració Bush. Que el seu darrer llibre, ‘Dinastía’, dedicat als emperadors de la família Julio-Clàudia, el va escriure durant la ‘pax’ d'Obama, sense buscar paral.lelismes estranys... fins que es va trobar amb la victòria de Trump, i llavors va haver de començar a parlar de les similituds de Trump amb emperadors com Neró o Calígula. ¿Com ho veu Beard? Aquí apareix, encara que estigui cansada després d'una gira en què ha omplert uns quants auditoris a Madrid els dies anteriors, la cBeard jovial, ingeniosa i irònica. 

“Encara que sóc amiga de Tom i me l'estimo molt, crec que és una bajanada. És la pregunta que més m'han fet els periodistes durant el darrer any. ¿A quin emperador s'assembla més Trump? A vegades tinc molta feina i me'ls trec de sobre dient que Neró. A vegades tinc temps i els dono una conferència sobre per què aquesta és una pregunta estúpida i no s'han de fer aquestes comparacions fàcils. I, més sovint, els hi dic que Heligces tengo mucho trabajo y me los saco de encima diciendo que Nerón. A veces tengo tiempo y les doy una lección sobre por qué es una pregunta tonta y no se deben hacer estas comparaciones fáciles. Y, más a menudo, les digo que Heliogàbal, perquè m'hagin de demanar que els hi deletreixi el nom i després hagin d'anar a Wikipèdia per buscar qui era".  

0 Comentaris
cargando