Josele Santiago: "Los Enemigos vam ser un revulsiu surrealista"

La primera jornada del festival Altaveu, de Sant Boi, brinda avui un concert gratuït de Los Enemigos a la plaça de l’Ajuntament (22.00 hores; obrirà, a les 19.30, Zelig, grup finalista del concurs Altaveu Frontera). Parlem amb Josele Santiago, que a final de mes publicarà el seu cinquè disc en solitari, Transilvania.

–Los Enemigos es van separar el 2002 i van tornar deu anys després. ¿Quin balanç fa del retorn del grup? 

–Doncs la sensació no pot ser millor. Em sento molt afortunat perquè que un grup es torni a ajuntar, amb tots els membres originals, i que funcioni no sol passar.

–¿Pensa en algunes reunions fallides de grups que li agraden? 

–Bé, generalment es reuneixen més per a directes que per fer un disc. Em va agradar veure The Who, és clar. Els vaig veure a Madrid. En quedaven la meitat, però va estar molt bé. A mi em sembla bé la idea de recuperar repertoris que seria una llàstima que es perdessin. I si la cosa va bé, aprofitar i explorar el terreny creatiu una altra vegada amb els teus companys. O intentar-ho, almenys.

    Els inicis de Los Enemigos van ser el 1986, quan la movida ja anava cap avall. Ens va enxampar jovenets, encara que vaig tenir ocasió de veure alguns grups i va ser divertit. El que no és cert és que, com es diu ara, abans d’allò Madrid fos gairebé com Corea del Nord i que no hi hagués res. Això no era així: hi havia molts grups que valien la pena i moltes coses per veure. Malgrat les institucions.

–¿Quins grups d’aquesta premovida destacaria? 

–Moltíssims. M’agradava especialment Moris. I Cucharada, Leño, Topo, Asfalto, Burning… M’agradaven Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán, i Mermelada, i Tequila... La gent es movia i hi havia col·lectius com La Cochu, etcètera, i Madrid era una ciutat on et podies divertir molt. Abans de la tan esbombada movida.

–¿Quan es va adonar que l’atreia aplicar una mica d’humor al rock’n’roll? 

–El sentit de l’humor sempre és sa, i quan vam començar hi havia una escena de mala llet molt purista en què es trobava a faltar una mica de conya. Vam sortir com un revulsiu en clau surrealista. Més que als pubs anàvem a bars de vells, que eren més divertits, i en trèiem moltes idees. Teníem moltes ganes de conya perquè els últims moments de la movida van derivar en una onada sinistra, amb una sèrie de grups que eren molt bons però bastant depriments.

–Amb els anys, ¿el sentit de l’humor puja o baixa? 

–Depèn. No ho sé. Suposo que més, perquè per sort es tendeix a desdramatitzar. Més que res perquè no et queda cap altra possibilitat.

–En els últims anys, Señora, de Serrat, és quasi fixa al seu repertori. Una cançó que van gravar al disc d’homenatge Serrat… eres único, del 1995. ¿Què els agrada de la peça?

–Señora se’ns va enganxar al repertori com una paparra i no en surt des que la vam muntar. Ens encanta. La lletra és simplement perfecta; és llarga, però trigues 10 minuts a aprendre-te-la, i la música és una meravella. I l’adaptació que en vam fer nosaltres, està malament que jo ho digui, però està molt bé [riu]. És molt rockeritzable. Les bones cançons estan per sobre dels estils. Ja és un clàssic nostre, com John Wayne o com Septiembre. Ens van trucar per participar en aquell disc i les cançons més conegudes ja estaven agafades, perquè ens van trucar els últims. Vam repassar la seva discografia i va sortir Señora.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

–¿Han conegut la impressió de Serrat sobre l’adaptació o han tingut ocasió de conèixer-lo? 

–Hi va haver una presentació a Madrid, en una discoteca molt gran, però hi havia tant merder que ni tan sols ens el van presentar. M’hauria encantat, perquè és un tio que admiro moltíssim.