Anar al contingut

Jordi Puntí: "He evolucionat cap al sentimentalisme"

L'escriptor de Manlleu torna a les llibreries amb un llibre de contes, 'Això no és Amèrica'

Ernest Alós

fcasals39945445 barcelona 4 09 2017 entrevista con jordi punt por su nuev170904190758

Mireia Reynal

 Després d’una pausa de sis anys, torna Jordi Puntí (Manlleu, 1967) a les llibreries amb un llibre de contes, 'Això no és Amèrica' (Empúries / Anagrama). De 17 relats que tenia al calaix, la majoria nascuts per encàrrec i entre els anys 2000 i 2017, n’ha reescrit a fons nou amb potencial per forjar un llibre de contes coherent. Amb nostàlgics que escriuen lletres caminant per Barcelona, cantants en decadència embarcats en creuers, un català que ha descobert el seu do a Las Vegas (versió ampliada d’un conte d’estiu per entregues a EL PERIÓDICO), un autoestopista que espera que el reculli aquella dona que un dia va passar amb un Renault 5, un ronyó que separa dos germans, la fixació per l’atractiva mare sueca d’un amic…

¿És una continuïtat del Puntí de 'Pell d’armadillo' (1998) i 'Animals tristos' (2002)?

No cal que sembli que això és Amèrica. La meva intenció en anteriors llibres era que pogués semblar qualsevol ciutat europea. Hi ha un altre canvi: he anat abandonant el pessimisme. Jo crec que aquests contes, en general, acaben millor, i que tenen una mirada més plàcida sobre la vida. 

Però en els tres primers contes, més recents, només tenim parelles perdudes, que moren o s’esvaeixen. En els següents, anteriors, més o menys es retroben. Aquests són els més reescrits. 'La mare del meu millor amic' era un conte molt més pornogràfic però els sentiments quedaven molt més reprimits. Ara està reescrit perquè hi hagi una part afectiva, un viatge del personatge per recuperar la seva dona. Els tres primers… quan hi penso, els veig més positius, més conformats. També els he actualitzat estilísticament, n’he tret coses que em semblaven ingenuïtats i excés de verborrea.

Aquest seguir el camí de l’escola del conte nord-americà era molt de la producció contística catalana dels 80, els 90, els 2000… Sí. Aniré una mica més enllà. És la presència del conte nord-americà, que és fort per a tots i per a mi també, i és la influència de Quim Monzó, que quan escrivia contes, fa anys, hi havia una necessitat de reprimir o controlar els sentiments. Fer una cosa desapassionada, molt poc visceral. Un estil molt calculat, poc sentimental. En canvi, en el meu cas hi ha hagut una evolució cap al sentimentalisme i un flirteig amb el fet de buscar el límit en què els sentiments passen a ser cursis i a no arribar-hi. En els contes de parelles que se separen, com a 'Set dies en el vaixell de l’amor'.

Aquest sentimentalisme i aquesta localització, encara que fos múltiple, ja la teníem a la seva novel·la, 'Maletes perdudes' (2010). Sí, és clar. Aquest és un dels temes. L’altre element que comparteixen aquests contes amb 'Maletes perdudes' és el viatge, el moviment com a font d’històries. Tots els protagonistes d’aquests contes són solitaris, sovint són perdedors, i necessiten trobar el seu lloc en el món, igual que els personatges de Maletes perdudes, pel moviment. Però és un moviment irreal, perquè al mateix temps es queden encallats en la seva paràlisi per avançar en la vida.

També hi ha la música. Això no és una antologia de contes, és un llibre de contes pensat per ser unitari des de l’estil fins al concepte. Quan els vaig ordenar em vaig adonar que hi ha diversos fils conductors. La galeria de personatges solitaris. I un altre és la música. No solament perquè en algun cas és essencial per entendre l’evolució dels personatges, sinó que també és atmosfèrica. Com les cançons de Sam Cortina, el músic del creuer.

¿En quina mesura condiciona els contes el fet que siguin d’encàrrec? Els he descondicionat. Malgrat que hi ha vegades que l’encàrrec és una sort, et centra i et fa escriure coses que no voldries. És un repte atractiu i al mateix temps una constricció. Ara, quan ho repasses, tot el que és superflu ho pots treure amb tota tranquil·litat, i allò que t’agradava, ho remarques.

Parlant de Sam Cortina, el 'crooner' amb passat als casinos de Las Vegas. ¿Alguna cosa a veure amb les seves incursions en el món de Xavier Cugat? No, que jo recordi. És anterior. Aquest conte neix d’haver anat a veure una actuació de Burt Bacharach a Atlantic City.

¿Com va el seu projecte de Cugat? Vaig escrivint, vaig avançant… 'Això no és Amèrica' és un intent de reprendre el contacte amb els lectors per no deixar passar més temps des de l’últim llibre, que és del 2011. La part d’investigació de Cugat ja està acabada i ara és escriptura i reescriptura de coses que vaig fer en la primera versió.

¿Quants anys fa que hi està? Escrivint de debò, des del 2013, 2014. I crec que estarà d’aquí dos anys. Tot i que l’any que vaig passar a la Biblioteca Pública de Nova York em posava cada dia a buscar material sobre personatges que havien conegut Cugat, encara que potser no surtin a la novel·la, i m’oblidava d’escriure.

¿Havia de ser biografia i després ha girat cap a novel·la? No, sempre va néixer amb la voluntat d’escriure una novel·la a partir de la vida de Cugat. Un dels meus referents era la novel·la que Colum McCann va fer sobre Rudolf Nuréiev, 'Dancer'. A partir d’un moment, vaig comprendre que Cugat s’inventava moltes coses de la seva pròpia vida, fins i tot la seva primera dona. La mentida i la presència de la ficció en la seva vida fan difícil fer ficció de la ficció.

'Els castellans' és del 2011. ¿Com el veu actualment? El veig més vàlid que mai. L’últim capítol, un retrat de Manlleu del 2001, en un barri on confluïen immigrants espanyols i marroquins, d’alguna manera explica el que estem vivint ara. Hi ha una comprensió més gran però també estigmes i tòpics que continuen repetint-se i que no canviaran, perquè formen part de l’essència de la por petitburgesa catalana: jo al meu racó i que no me’l toquin.

0 Comentaris
cargando