La vella guàrdia assalta la mostra

«El geni creador de 'La reina' i 'Philomena'», diu el cartell de 'La reina Victoria y Abdul' situat davant del Palazzo del Cinema venecià. Stephen Frears, l’al·ludit, té una extensa filmografia, però no és casualitat que en aquest pòster s’esmentin en concret aquestes dues predecessores. Com la primera d’elles, la nova pel·lícula ofereix el retrat d’una monarca britànica; com la segona, està protagonitzada per la gran Judi Dench; igual que totes dues, ha sigut acuradament dissenyada per ser un èxit de taquilla (s’estrena el 29 de setembre) i, per què no, aspirar a algun premi. De moment, Frears ja n’ha rebut un a la Mostra, tot i que, això sí, en homenatge a les seves quatre dècades de carrera. 

La pel·lícula recrea la sorprenent amistat que la sobirana va establir al final del seu regnat amb un secretari indi, i musulmà, inicialment desplaçat a la Gran Bretanya per participar en el Jubileu, i de la qual no se sabia res fins que els diaris que ell mantenia van sortir a la llum el 2010. No fa falta explicar la potencial rellevància en els nostres dies d’una pel·lícula sobre un cap d’Estat que intima amb un immigrant islàmic. «He volgut fer una pel·lícula que li pogués agradar a Trump», diu fent broma Frears.

Més que en el món real, però, es recolza en una fórmula narrativa: el típic amor impossible entre dues persones d’estrats molt diferents que s’ensenyen coses mútuament –«la vida és com una alfombra persa», hi afirma fent gala de saviesa orientalista— i s’enfronten a una ferotge oposició. I mentre ho fa recorre a acudits bàsics –gent que menja amb els dits, o que es posa nerviosa, o que canta o balla malament—, personatges estereotipats i sentimentalisme de laboratori. El resultat és una obra convencional però impecablement empaquetada i tan mancada d’energia creativa com sobrada d’olfacte comercial.

Alzheimer sobre rodes

Per la seva part, 'The leisure seeker' està protagonitzada per Helen Mirren i Donald Sutherland, i aquest festival no desaprofita mai l’oportunitat d’afegir fusta a l’alfombra vermella. A més a més, la dirigeix Paolo Virzi, un dels directors més internacionals del país amfitrió. Combinats, tots dos fets són l’únic motiu que justifica la seva presència entre les candidates al Lleó d’Or. El que passa en pantalla, en canvi, només serveix per posar-la en entredit.

Els dos protagonistes són un matrimoni de la tercera edat que emprèn un viatge a bord d’una caravana també de la tercera edat. En les primeres escenes descobrim que ell pateix demència senil i tots dos s’atipen pastilles. I passats cinc minuts de metratge, quan ella truca als fills per explicar-los que això és una cosa que la parella ha de fer peti qui peti, ja sabem perfectament com transcorrerà i es resoldrà el trajecte.

Trobades intranscendents

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El que passa després és una road movie en la qual el viatge no serveix per a res. Les trobades que el matrimoni manté són intranscendents; la seva presa de contacte amb l’Amèrica de Donald Trump és accessòria (travessen pel sud dels Estats Units però seria exactament el mateix que ho fessin per la Toscana), i els obscurs secrets que afloren a la carretera són de seguida oblidats.

En canvi, totes les escenes serveixen només per recordar-nos de forma insistent que ell està perdent el cap, i que la tos d’ella sona fatal, i que tots dos estan farts de ser un destorb. I en el procés queda en evidència l’empipadora falta d’honestedat de 'The leisure seeker': mentre fingeix ser un humanista cant a la vida, insisteix a deixar clar que la vellesa és abans de tot dolor i patiment i misèria, i vòmits sobre l’alfombra, i llençols mullats d’orina.