FESTIVAL DE VENÈCIA

La mort com a artifici

Samuel Maoz presenta 'Foxtrot', una crítica ferotge als usos i abusos de l'exèrcit israelià

zentauroepp39914280 director samuel maoz poses with actors lior ashkenazi and sa170902190054

zentauroepp39914280 director samuel maoz poses with actors lior ashkenazi and sa170902190054 / ALESSANDRO BIANCHI

1
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Després de protagonitzar el 2009 una de les sorpreses més grans viscudes en tota la història de la Mostra –va guanyar el Lleó d’Or als 47 anys amb la seva 'opera prima', 'Líbano', que transcorria íntegrament a l’interior d’un tanc–, Samuel Maoz tornava aquest any al certamen en qualitat de plat fort de la competició. En la seva segona pel·lícula, 'Foxtrot', adopta la forma d’una tragèdia en tres actes sobre la mort d’un soldat que intenta fer una crítica ferotge als usos i abusos de l’Exèrcit israelià.

Maoz va basar 'Líbano' en les seves traumàtiques experiències personals en la guerra, i és inevitable donar per fet que també aquí les ha fet servir com a font d’inspiració. Així mateix, ell ha esmentat un altre succés biogràfic com a referent: cansat que la seva filla anés al col·legi en taxi, la va convèncer perquè comencés a fer servir el transport públic. Un dia, l’autobús que la noia agafava cada matí va patir un atemptat i tots els seus ocupants van morir. Hores després d’experimentar un dolor indescriptible, Maoz va descobrir que la nena seguia viva: aquell matí havia tornat a agafar un taxi.   

Poc més que un posat

Notícies relacionades

Considerant aquesta proximitat als fets que 'Foxtrot' descriu, la seva manera d’abordar-los resulta com a mínim xocant. Formalment i narrativament, la pel·lícula segueix instal·lada en l’artifici. És una successió de composicions calculades, interpretacions afectades, seqüències de dibuixos animats, números de música i ball i moments d’humor surrealista coronats per un gir final que pretén enfrontar-nos a les cruels ironies de la vida però que en realitat es revela com un instrument no particularment honest per deixar l’espectador bocabadat. 

En tot moment, Maoz sembla més interessat a enlluernar-nos que a commoure’ns i, com a resultat, tot el dolor i tota la ferocitat que Foxtrot retrata funcionen poc més que com un posat.