La millor comèdia (francesa o no) de l'any

Rara avis entre les estrenes de cine de la setmana: una comèdia francesa que podria posar d’acord el públic i la crítica. Es tracta de 'Los casos de Victoria', retrat de dona (a qui dona vida Virginie Efira) poderosa però imperfecta, una advocada que defensa un amic acusat d’intent d’assassinat i que es defensa, en el seu poc temps restant, d’un exmarit que està traient draps bruts en un blog, dels envits d’un afecte inesperat i les exigències de la maternitat i la vida domèstica.

No és una altra tosca comèdia francesa: és la millor comèdia (francesa o no) estrenada al nostre país aquest any. La directora Justine Triet (París, 1978) aconsegueix un equilibri perfecte d’humor a vegades absurd (l’únic testimoni del cas central és un gos), altres vegades intel·lectualitzat, amb serioses sondes d’emoció. ¿Va voler fer la comèdia francesa sofisticada que buscava i no trobava? «No m’hlo vaig plantejar en aquests termes», explica Triet. «Arribo a aquesta pel·lícula a través dels meus gustos. Sempre he sentit molta afinitat per la comèdia, però sobretot la clàssica hollywoodiana i les sèries actuals. Per descomptat, sigui com sigui, no em sento pròxima a la comèdia francesa que es fa ara».

Triet reconeix l’empremta de tòtems com Wilder, Lubitsch i Hawks, però afegeix una referència més inesperada: James L. Brooks, director de 'La força de la tendresa' i la gloriosa 'Al filo de la noticia'. «En els últims anys, a França, Brooks ha passat de ser considerat gairebé el pitjor director del món per crítics com Serge Daney a estar vist com una espècie de geni. És estranya, gairebé còmica, aquesta evolució». De les seves pel·lícules la sorprèn la qualitat del diàleg i, sobretot, l’amplitud de l’espectre temàtic: «La comèdia francesa a l’ús es basa en un tema concret de la societat contemporània, però Brooks engloba diversos assumptes en un sol film. M’identifico amb aquesta idea. Els meus projectes són difícils d’exposar i condensar en un pitch fàcil d’entendre. Los casos de Victoria no tracta d’un sol tema, sinó que és moltes coses al mateix temps».      

Relació amorosa ventre generacions

    El cor d’aquesta història plural és la relació cada vegada més íntima entre Victoria i un jove excamell, Sam (Vincent Lacoste), a qui no dubta a fitxar com a au pair. La diferència d’edat sembla el menys important, potser perquè Triet no va concebre el personatge masculí com a més jove: «Només buscava innocència», explica. Ella sol dibuixar així els seus homes, ingenus, vulnerables i encara més desconcertats per la vida, si és possible, que les dones.

Triet proposa, com en l’anterior 'La batalla de Solferino', una heroïna forta però capaç del caos i no lineal. «Volia mostrar –explica– una figura femenina potent que arriba a un cert grau d’èxit i, després, deconstruir aquesta perfecció, mostrar com s’ensorra. Assenyalant de passada cap als efectes devastadors de l’esfera pública sobre la privada».

De la realitat al drama

Primer cultivadora del documental, Triet va percebre durant un rodatge al Brasil algunes esquerdes en la seva feina de simple observadora: «Estava demanant a la gent que sortia a la cinta que tornés a fer coses, a actuar», diu. «Estava escrivint, posant en escena… Sentia aquesta necessitat de ficció».

Notícies relacionades

Guerra civil versemblant

Un exercici de terror sense carisma

La tragicòmica 'La batalla de Solferino', que incloïa escenes rodades fora de la seu socialista a París durant la jornada electoral del 2012, va exercir de film frontissa entre la no-ficció i la ficció polida de 'Los casos de Victoria', rar cas de comèdia actual visualitzada amb amor. Bé, el que Triet sentia era obsessió: «Com que tenia més pressupost que amb la primera, vaig arribar a ser maniàtica i vaig cuidar fins a l’últim detall de la posada en escena. A més, rodar en estudi em va permetre trencar les parets i fer plans més interessants».

Ara la guionista i directora treballa en una història sobre la rivalitat entre dues dones, una d’elles, de nou, la poderosa Efira. «La meva idea és treure’m d’una vegada per sempre la por al drama; sense deixar de buscar moments graciosos. Es pot fer riure a través del drama»